13 Educació i Cultura

27.03.2018

D’allò que és útil a allò que és valuós. Notes per a la indefinició del binomi cultura/educació

Manel Jiménez

Només en el cas en què educació i cultura fossin dos termes dissociables, dissonants i indissolubles, es podria parlar d’aquesta espècie d’espai en què el coneixement transita com en una escala d’Escher. Aliè a les seves interseccions, el saber no ocuparia (un) lloc, sinó dos, i deambularia maldestre d’un costat a l’altre sense trobar cap confluència ni escenari de cooperació. És sobre aquesta tarima, en aquesta arena de col·laboració de sabers, on es fecunden les idees, els talents i les coses. Sense opció perquè xoqui, el coneixement seria, senzillament, una veu desconeguda.

No hi ha espai per al recel quan es parla d’aquest binomi emplomat sota la convenció d’una exigència mútua. Educació i cultura… Potser un dels dos termes passaria com a hiperònim de l’altre, si se sabés, en el fons, quin comprèn l’altre. Però l’era de la desinformació, amb el perdó de Castells, sembla haver marcat, a estones, una distància entre aquests, encara que sigui fal·laç i, esperem, que fugaç. En la classificació aristotèlica de sabers, l’activitat teòrica es va proposar com la millor de les vides possibles davant de les ciències productives i els coneixements pràctics, que satisfeien les necessitats primàries i l’exercici democràtic de la llibertat, respectivament.

En la pitjor de les vides possibles, que ocasionalment pensem estar habitant, hem creat sistemes educatius que no necessàriament alberguen sistemes culturals, sinó que transaccionen amb el saber i el sotmeten a l’imperatiu de la professió. Sens dubte, les institucions educatives no haurien de ser circuits aïllats de la societat, la cultura o la història. Però la realitat és que, sovint, traiem el cap als llocs del coneixement esperant que siguin, sobretot, divulgadors d’allò que és útil. I allò que és útil és, senzillament, allò que habilita els coneixements productius i pràctics per desenvolupar-se professionalment, poca cosa més. Aquesta visió del saber com una matèria immediatament aplicable -perquè d’alguna cosa cal viure- topa, però, de cara amb el nou paisatge que ha anat modelant no només l’educació en aquests darrers anys, sinó també la indústria mateixa. Per això, es reclama aquí més que mai la cultura, amb totes les seves ramificacions i, fins i tot, indefinicions; perquè completa allò que és útil i, especialment, perquè ho distingeix i ho fa valuós. En són dues, doncs, les bondats:

(1) La cultura, encara que sovint fora de programa, complementa els aprenentatges del sistema educatiu i els capitalitza. A principis dels anys seixanta, el cineasta Roberto Rossellini decideix deixar el cinema per explorar les possibilitats didàctiques de la televisió i crear, en conseqüència, una enciclopèdia visual per a l’aprenentatge. Aquest gest agosarat per utilitzar els mitjans de comunicació amb l’objectiu d’incidir en la formació des de la creació cultural és, en el fons, semblant a moltes altres picades d’ullet que la tecnologia ens ofereix avui en dia. De fet, que l’educació està en procés d’implosió sona ja a obvietat. En aquest trencament de les seves pròpies cavitats, la circulació del coneixement a través de la ciberesfera pública atresora part de la responsabilitat, perquè, tot i la desinformació a la qual al·ludíem anteriorment i les fórmules imperfectes de l’adquisició de dades, Internet desplega un cert sentit de democratització en l’accés al saber. Els videotutorials, els MOOC, els blocs, les wikis… L’horitzó de l’aprenentatge s’eixampla, el cel puja. Després, la competència per aquest coneixement útil creix i aquí és on el cultiu d’altres sabers esdevé imprescindible gràcies a la seva aportació extraordinària.

(2) La cultura, encara que sovint de manera inconscient, es converteix en signe de genuïnitat. A Notes per a la definició de la cultura, T. S. Eliot es pregunta si realment a través de l’educació es pot transmetre la cultura a la societat i infereix, en certa mesura, que l’educació -a la vegada objecte d’imprecisions- no és més que una eina al servei de l’acte cultural. Però també la cultura pot estar al servei de l’educació en aquest sistema en què han avançat per travessies paral·leles i on s’ha entès l’educació com a coneixement programàtic dissenyat per a allò que és útil. La confiança en la cultura com a instrument per a l’aprenentatge adquireix, no un benefici suplementari, perquè no només complementa el saber, sinó que, a més, li confereix una aura diferent, un element diferencial. I aquí és on radica la seva segona virtut: en l’espai de l’educació, on els programes pateixen de la rigidesa assenyalada, la cultura afegeix un benefici addicional d’enorme interès. Aporta matís, color i profunditat a un paisatge monocrom i predictible. Si el valor afegit del professional del segle XXI passa per la singularitat del coneixement davant de tanta competència formativa, la formació cultural en resulta, sense cap mena de dubte, el gran proveïdor.

En relació amb la formació en les arts visuals, afirmava l’acadèmic Alain Bergala en una entrevista per a Educateur (núm. 10) que qualsevol pedagogia té com a deure alentir les imatges i el temps. En efecte, l’educació busca inequívocament posar-se i romandre en l’imaginari d’aquell que adquireix el coneixement. Com també ho fa la cultura per interactuar amb el que aprenem i, en certa mesura, sublimar-ho. En aquest instant de desacceleració de les imatges i els temps en què es produeix aquest aliatge entre cultura i educació, eclosionen els talents, emergeixen les diferències i se subratlla l’abisme entre allò que és útil i allò que és veritablement valuós. Perquè, al final de la formació, ja a la indústria, no espera només allò que és útil, pràctic o aplicable, sinó, sobretot, el que és excel·lent.

Manel Jiménez

Manel Jiménez

Professor de Comunicació

Deixa un comentari

Your email address will not be published. * Camps obligatoris


You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

* Camps obligatoris