Fa pocs dies es va publicar un article a The Economist que deia que la meitat dels llocs de treball eren vulnerables a l’automatització. Aquesta notícia, de per si, ja és, com a poc, inquietant. Però l’article no es quedava aquí. També deia que els països amb rendes mitjanes estan més exposats, amb la qual cosa assenyalava directament països com Espanya, Itàlia, Alemanya, el Japó o Xile.
Les noves tecnologies com l’internet de les coses, la intel·ligència artificial i la robòtica venen a dir-nos que estem davant de la Quarta Revolució Industrial (també anomenada indústria 4.0), i que, amb aquesta revolució, s’obre un procés de canvi davant del qual només ens queda el “renovar-se o morir”. No és la primera vegada que ens trobem amb tecnologies disruptives amb gran impacte a la societat. Però el factor diferencial d’aquesta vegada és que aquestes tecnologies interaccionen entre si, i això en provoca un desenvolupament més ràpid i alhora més imprevisible que en altres desenvolupaments tecnològics que hem viscut.
D’aquestes tecnologies, em centraré en la robòtica, ja que és una tecnologia que està generant força debat social actualment. El terme robot no és nou, encara que ara mateix el trobem en un gran nombre de notícies. La paraula robot ja va aparèixer el 1920 en una obra de teatre que va escriure un autor txec, i es referia a una màquina que ajudava amb les tasques domèstiques. Més tard, el 1974 l’empresa ABB va fabricar el primer robot industrial (de fet, aquest robot encara continua treballant a Suècia), i actualment el 60% dels robots treballen a la indústria de l’automoció, que, al seu torn, és la indústria que provoca les disrupcions tecnològiques en aquest àmbit. Però l’augment de l’ús de la robòtica, en el futur, el veurem en els àmbits fora de la fabricació, com la logística, la mobilitat, la salut, el retail i els entorns col·laboratius. A més, la robòtica és una tecnologia que s’està democratitzant: no només les grans empreses estan robotitzant els seus processos, sinó que les pimes també estan entrant en aquesta dinàmica per motius d’economia i eficiència.
Fa una setmana, en una conferència, el director de robòtica d’ABB parlava de l’increment de dos dígits en enviaments de robots al món. Ens pot sorprendre saber que Àsia és el continent on més augmenten els enviaments de robots (19%), seguit per Europa (12%) i, finalment, Amèrica (8%).
Segons ABB, el proper pas, que en condicionarà el creixement exponencial, serà l’adaptació de l’entorn digital a la robòtica: com tractarem l’enorme quantitat de dades que generi i com hi interactuarem (per exemple, des del nostre mòbil?). Serà essencial que els robots del futur siguin fàcils de fer servir, col·laboratius i en un entorn digital.
Ara tractarem l’impacte que aquest creixement pot tenir al món laboral. Avui dia ja estem veient que el robot no només substitueix operaris industrials. En general, ens hem de plantejar que totes les tasques repetitives, siguin en sectors industrials o de serveis, poden ser susceptibles d’automatitzar-se. Vegem el recent exemple de la ciutat de Dubai, que posa a disposició dels ciutadans eines digitals com l’anomenada Smart Decision Making Platform, que recomana on establir un nou local o on comprar un nou habitatge, segons les preferències de l’usuari, o l’Smart Majlis (Majli és el nom de les assemblees en què es prenen les decisions a les comunitats), en què els ciutadans poden fer una foto d’un servei que els agradi, enviar-la amb la plataforma al govern de la ciutat, i al cap de 2 setmanes reben una resposta sobre si s’aplica o no. Avui dia, fins i tot el govern d’una ciutat és automatitzable.
Així doncs, no es tracta només de la disjuntiva entre blue-collar (treballs d’operari) davant de white-collar (treballs d’administratiu). Es tracta de tasques repetitives davant de les creatives. Només aquestes últimes sobreviuran. Però, fins i tot així, cal adaptar-se a la velocitat de transformació que ens envolta i incorporar molt més la formació i el desenvolupament continu en els treballadors. Per fer-ho, tant l’Administració pública com l’empresa privada tenen al davant una tasca ingent de sensibilització de la societat, i hauran de posar facilitats perquè els treballadors es puguin formar partint d’aquesta nova realitat.
Com a conclusió, ningú no posa en dubte que en els pròxims anys l’automatització substituirà llocs de treball. A més, aquesta substitució afectarà tots els sectors de l’economia global. Al meu entendre, el factor clau és si aquesta substitució tindrà lloc a curt termini o a mitjà termini. En el primer cas, ens podríem trobar davant d’una situació de pèrdua de llocs de treball massiva i difícil de gestionar. En el segon cas, podríem tenir prou marge perquè les noves generacions es formin segons les necessitats tecnològiques que demanin els nous llocs de treball associats a aquesta realitat, i també perquè es jubilin les generacions per a les quals l’adaptació tecnològica/digital és més difícil. Tot i això, tant l’Administració com les empreses han d’actuar amb rapidesa i pensar mesures que donin una resposta sectorial, formativa i organitzacional al nou entorn empresarial que arribarà en els pròxims anys.
