11 El talent multidisciplinar

14.06.2017

Imatges per al so, sons per a un retrat

Andrés Hispano

Des de fa alguns anys proliferen les exposicions al voltant de la música popular; jazz, rock i pop. És fàcil exposar objectes que remeten a una època, souvenirs que detonin la nostàlgia, com roba, instruments o material gràfic promocional.
Una altra cosa és exposar allò que es troba en el centre del record d’aquelles estrelles i moviments: la música, el so, l’esperit de l’època a la qual van contribuir. El cinema, un altre time-based art, s’ha trobat amb el mateix problema des de la primera ocasió en què es va provar a museificar-lo, de la mà de l’entranyable Langlois i la ‘seva’ Cinemateca Francesa. N’hi ha prou amb vestits, cartells, guions, maquetes i esbossos per a referir arts tan poderoses i intangibles com el cinema o la música?

Cinema i música tenen des de fa dècades un evident paper en la construcció de la nostra identitat i es comprèn l’atractiu d’exposar-los, d’explotar el vincle personal, individual, que, massivament, la nostra societat ha establert amb elles.
Ara és Bowie qui arriba en forma d’exposició. Bowie, el gran camaleó, potser el músic que més ha conreat i transformat la seva imatge i, malgrat això, algú qui el seu retrat estaria incomplet sense so. I no només per la quantitat de cançons memorables, sinó per la manera en què aquestes sonen. Si alguna cosa defineix la música rock i pop és la seva producció, un element que la distingeix en la seva complexitat i personalitat d’altres músiques populars (folk, blues, crooners).

És fàcil tintar el so de cada etapa artística de Bowie, des de les reverberacions futuristes de Space Oddity a la vibrant negror de I’ma Deranged. Però aquesta dimensió sonora no és fàcil d’exposar, evidenciar, revelar i analitzar. I això, encara que les cançons sonin a tota pastilla a les sales. Les exposicions, no hem d’oblidar, es passegen. Són una pell d’informació, idees, objectes, documents i records que ens impregna mentre passegem.

Bowie, com a artista i com a fenomen, té tot el que pot desplegar-se en una exposició: en ell es conjuguen la moda, l’escenografia, el cinema, el zeitgeist de diverses dècades, les millors arts promocionals (cobertes, vídeos) i un bon grapat de polèmiques. La dimensió visual de la seva carrera és monumental, plena d’esquivaments i alts i baixos, fites i ridículs sublims. Però, a diferència de tantes altres estrelles, les imatges en Bowie, de Bowie, no atempten contra la seva música (Prince) ni serveixen tan sols a la seva promoció i excentricitat (Elton John), són essencials a la seva identitat artística i musical. Molts van naufragar en acceptar el mefistofèlic contracte que obligava a tot aspirant a estrella pop, a desplegar una imatge i una personalitat en pantalla, especialment des que va arribar MTV. Alguns, com Costello o Mellencamp, es van resistir a aquesta dictadura de la imatge. D’altres, molts, massa, es van emborratxar de vanitat i miralls. Uns pocs, finalment, sembla que van néixer per a aquest negoci d’imatges, idees i sons. Bowie, de fet, li va donar forma des de la seva primera disfressa com a Ziggy.

Andrés Hispano

Andrés Hispano

Professor del Màster en Documental de Creació de la UPF Barcelona School of Management

Deixa un comentari

Your email address will not be published. * Camps obligatoris


You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

* Camps obligatoris