Sembla que a les universitats se’ls demana ara que formin als futurs treballadors, i per tant que sigui el lloc on adquirir les competències necessàries per desenvolupar feines concretes de forma eficient. Mentrestant, l’espai de reflexió es desplaça cap a altres àmbits, com ara els centres expositius, on el ciutadà es confronta amb el seu món d’una manera crítica a través de la cultura. Seguint aquest esquema, sembla necessari que els estudiants d’economia -i d’altres estudis superiors- s’hagin d’anar acostumant a anar a aquests centres culturals per sortir de l’àmbit de les competències i entrar en el de la reflexió sobre allò que estan aprenent i allò que exerciran durant el seu futur professional. Quin tipus de relats i obres es poden trobar en aquests centres?
Aquest darrer any s’han vist diferents exposicions al nostre país que poden ser interpretades des de l’àmbit dels estudis econòmics; en cito algunes, però es podria estendre a tot el continent, ja que en la darrera edició de la Documenta (el certamen més important de l’art contemporani que es fa cada cinc anys a Kassel) els seus comissaris van voler compartir pressupost i programa amb Atenes, davant la injustícia econòmica que està patint el país hel·lè.
La retrospectiva de l’obra d’Allan Sekula a la Fundació Tàpies ens permetia veure com mars i oceans s’han convertit en un espai abstracte desregulat que funciona amb lògiques neoliberals radicals, i que fan possible el món globalitzat de les mercaderies ubiques, que poden estar a qualsevol lloc i en qualsevol moment perquè el cost cada vegada és més barat. El treball del fotògraf constata una realitat que ens travessa a tots (el mercat), a partir de mostrar només la realitat dels ports, cargos, mercaderies i les persones que treballen en ells. Rosi Amor, l’exposició que tot just acaba de tancar fa unes setmanes al MNCARS de Madrid parlava entre moltes altres coses del tedi, del país, de la potència de la poesia espanyola, de la temporalitat i també (i potser només de passada) d’un món empresarial concret: A la primera sala de l’exposició l’espectador veia una sèrie d’objectes plans, escultures fredes que evocaven logotips de les grans empreses que veiem cada dia als carrers, dels que penjaven uns pèndols-fal·lus roses i flàccids que anaven marcant el temps abstracte de les inversions: tic-tac, tic-tac, tic-tac. Era una altra confrontació llançada a qui volgués recollir-la. Per últim, l’exposició que acaba d’inaugurar-se a La Virreina, Màquines de Viure, es reivindica estranyament un ciutadà que no està travessat pel capitalisme -tot i que el subtítol sigui Flamenc i arquitectura en l’ocupació i desocupació d’espais.
El ressò que va tenir la publicació de les trenta-tres tesis de Rethinking Economics “clavades” el passat 29 de desembre del 2018 a les portes de la London School of Economics (un remake de l’era digital de les trenta-tres tesis de Luter cinc-cents anys més tard) explicitava les deficiències en les escoles universitàries d’economia, i per extensió, en altres ensenyaments superiors. Sembla que la denuncia de fons era precisament el model que descrivia en el primer paràgraf d’aquest breu article: Les escoles i universitats han deixat de ser un espai per a la reflexió i el debat per convertir-se en corretges de transmissió de noves veritats econòmiques – i de passada desregular mercats, acabar amb la societat del benestar i accelerar l’esgotament de recursos naturals fins a nivells perillosos per a la vida. Que aquestes trenta-tres tesis hagin estat enunciades precisament per estudiants i professors d’universitats d’econòmiques fa pensar que encara queden parcel·les que busquen la confrontació i el dubte.
Les biblioteques i els centres d’art poden proveir-nos d’eines crítiques, contundents com el martell que va utilitzar Luter fa cinc cents anys. Recordem, però, que a les biblioteques i als centres d’art s’entra sempre per la porta, des del carrer. I des del carrer s’utilitzen els martells de Luter, cap a les portes de catedrals i escoles.
