La construcció europea abasta, des del seu inici, el conjunt d’activitats productives, les finances i activitats socials de la població. Des d’un punt de vista institucional, els esforços s’han concentrat en la creació dels ens i les estructures organitzatives que han de fer possible assolir el nivell de desplegament previst per fer realitat una Europa unida. Els acords econòmics que constitueixen l’arrel de l’actual Unió Europea, s’han convertit en un model d’integració comercial que ha anat progressivament afegint socis que actuen de manera unificada en relació a tercers. No passa el mateix en els aspectes monetaris, en els que tant sols una part dels països de la Unió Europea (UE), comparteixen moneda. Tampoc en el plànol fiscal, com en molts d’altres, hi ha homogeneïtat de comportaments.
Els europeus no som gens semblants en el terreny de joc de les formes d’ús del temps lliure i, en particular, pel que té a veure amb l’activitat física i l’esport que constitueixen un dels eixos prioritaris de les actuacions de la Comissió Europea. En aquest sentit, s’aprovà el Pla de Treball per l’Esport pel 2011-14, en el que es reforcen les accions que han de contribuir a millorar la presència de l’esport a la societat i, en especial, el seu valor social, així com les seves dimensions organitzativa i econòmica. Una de les peces d’ajut a la diagnosi i posteriors recomanacions la trobem en les dades periòdiques de l’Eurobaròmetre.
Els analistes invoquen sovint la diferent manera de ser i les costums, molt arrelades, dels europeus com un dels factors explicatius de les divergències. En aquest sentit resulten molt clarificadores les dades del darrer Eurobaròmetre del proppassat més de març. El 41% dels europeus practiquen esport al menys una vegada a la setmana, per bé que aquesta proporció arriba a 48% si afegim els que diuen que fan algun tipus d’activitat física. Per altre banda, creix lleugerament la proporció dels que mai fan esport. Existeixen diferències significatives entre diferents col·lectius: els homes i la població d’edat compresa entre els 15 i els 24 anys, fan més esport que les dones i, sobre tot, la gent gran. Els habitants dels països del nord d’Europa són més actius ja que la proporció dels que fa exercici o esport supera el 58% del total de la població. Els països del sud del continent, estan a la cua d’aquesta lliga especial, per bé que França i Espanya estan a tocar de la mitjana europea. Els hàbits esportiu entre els europeus mostren diferències com en tants d’altres aspectes de l’economia real.
Un dels temes més controvertits, però, és la justificació de l’intervenció pública en el sistema esportiu. Les polítiques públiques europees persegueixen l’accés majoritari de la població a la pràctica esportiva i l’activitat física i, especialment, en el cas dels grups més desfavorits. La pràctica esportiva participa en major mesura de les característiques d’un bé privat, o quasi-públic, que no pas d’un bé públic en sentit estricte. Es cert, però, que en parlar del consum de béns i serveis esportius la generalització resulta poc aconsellable en un mercat en que s’apleguen elements tant diversos com l’activitat física en un centre esportiu, la compra de material i roba esportiva o la quota periòdica per participar en una competició no professional. El que sí resulta inqüestionable, des del punt de vista de les seves implicacions en la justificació de l’intervenció pública, és la generació d’externalitats positives lligades a la pràctica esportiva. Els valors associats als hàbits esportius tenen efectes colaterals que es tradueixen, per exemple, en millores en l’estat de salut, l’adquisició de formes de treball en equip i de reconeixement de la cultura de l’esforç, entre altres, que després es tradueixen en competències i habilitats sovint reconegudes en l’àmbit professional i familiar.
Els objectius de les polítiques públiques es posen a l’abast dels seus beneficiaris amb instruments tant diversos com ara, per exemple, l’ordenació de l’oferta d’instal·lacions i equipaments esportius en el territori, l’ajut al fiançament del cost de la seva construcció i manteniment, així com els ajuts per a les entitats esportives (clubs, associacions i federacions) i les competicions. Aquestes polítiques seran eficients en la mesura que els consumidors dels serveis de centres i clubs esportius no siguin sensibles als canvis en el preus. La crisi econòmica i la pujada del tipus impositiu que grava els preus de les quotes dels socis ha minvat la capacitat adquisitiva de moltes famílies, mentre que la pujada ha estat repercutida, total o parcialment, en el preu dels serveis dels centres esportius. Els analistes demostren empíricament que ajuts pel finançament d’instal·lacions i equipaments té un impacte sobre el sector més fort que el dels preus. Sota aquesta condició, la conclusió és que els ajuts públics tenen més sentit en la mesura que serveixen per ordenar territorialment l’oferta, eliminant barreres d’accés a la pràctica esportiva, que per reduir els costos operatius dels centres ja existents que sovint actuen en règim de monopsoni o, fins i tot, en monopoli. Els col·lectius més desfavorits, econòmica i socialment parlant, la promoció de l’esport i l’interès per estendre els hàbits de la població en les disciplines esportives, amb major elasticitat-preu, constituirien algunes de les excepcions a la recomanació anterior, de manera que les intervencions públiques, disminuint el preu dels servis, tindria un efecte positiu apropant la solució a l’òptim social desitjat.
