El projecte d’integració europea s’ha posat en entredit, especialment amb l’eclosió de la crisi. En no pocs dels països que en foren fundadors han pres volada posicions euroescèptiques i mesures proteccionistes de nivell nacional. Al mateix temps, països que no en formen part, com Turquia o les repúbliques ex-iugoslaves, han expressat la intenció d’associar-s’hi, malgrat que el model hagi mostrat les seves debilitats.
La integració europea va representar un punt d’inflexió en una història mil•lenària caracteritzada per grans lluites i rivalitats. Amb el Tractat de la Unió del 1992 va voler ser capdavantera en la integració mundial per anar més enllà del Mercat Comú creat l’any 1957 amb el tractat de Roma i també molt més enllà de l’adopció d’una moneda única, creada amb l’inici del nou segle. L’emergència de problemes econòmics han posat en evidència la manca d’un projecte comú que superi els interessos i egoismes nacionals i sembla haver refrenat les passes lògiques cap a una veritable integració econòmica, legislativa i política. Tant els deutors (els anomenats PIGS) com els creditors han tractat, per sobre de tot, salvar els seus mobles. Així, la feblesa del model ha sigut la causa del predomini aclaparador de mesures anticrisi procícliques, que han agreujat les diferències i la fractura social diluint-ne els valors democràtics i de defensa de l’estat del benestar davant els ulls dels ciutadans.
La irrupció de veus euroescèptiques al cor de la vella Europa i la proliferació de mesures proteccionistes -com són les limitacions als permisos de treball a ciutadans comunitaris – així com la proximitat de les eleccions al Parlament Europeu del proper 25 de maig demanen una reflexió profunda i propostes clares adreçades a la població pel que fa al projecte europeu, un enfortiment de les seves virtuts i una aposta decidida pel seu rumb desitjable.
A nivell del desenvolupament empresarial, un enfortiment de la integració sembla estratègicament vital. El comerç intraeuropeu representa el flux més gran d’intercanvi de mercaderies amb un pes aproximat del 24,4% de les exportacions mundials, segons dades de l’últim informe de l’OMC. No obstant això, la seva potència en termes comparatius ha minvat davant la força comercial dels països emergents i també com a conseqüència de la crisi, especialment aguda en la Comunitat Europea. El comerç intracomunitari va patir una davallada del 7% el 2012. Davant aquest escenari i sense oblidar el mercat global en el qual competeixen les empreses europees, el ressorgiment de posicions proteccionistes respecte l’intercanvi de productes i serveis es pot qualificar de forta miopia. Els avenços que s’han fet fins ara en la integració han sigut claus per l’enfortiment del comerç i pel desenvolupament empresarial europeu. La creació de l’euro, reduint els riscos canviaris, la circulació de mercaderies sense barreres duaneres, i la lliure captació de recursos humans i de talent en són les mostres més palpables i haurien de donar pas a una convergència superior en tots els sistemes legals, fiscals i crediticis, que resulten fonamentals per a l’activitat empresarial i per a la legitimitat en la competència dins de la UE i també als mercats globals.
La qüestió que ara es planteja és si els 28 països que integren la Unió Europea sabran avançar en aquesta direcció de forma solidària i harmònica i acostar-se a una veritable integració, segurament de tipus confederal, o si les dificultats d’un projecte tan ambiciós acabaran per donar raó als euroescèptics. En la perspectiva del paradigma global seria un fracàs polític sense pal·liatius i, de retruc, una dificultat afegida per les empreses comunitàries transnacionals. Les properes eleccions per a la vuitena legislatura del Parlament Europeu, les primeres després del tractat de Lisboa que va ampliar-ne les competències, serviran per marcar la tendència del futur més immediat.
