Bowie, un artista en moviment

Impossible fer una foto fixa. O millor dit, una foto fixa, en tant que instant congelat, seria la pitjor de les maneres de captar David Bowie. El pop és moviment, però la major part dels seus artistes s’instal·len sobre ell i en lloc de caminar es deixen portar per la cinta transportadora, que sota ells per ells es mou. Són així fotos fixes en moviment, instants congelats desplaçant-se a través de carreres en realitat detingudes en algun punt del recorregut. Aquest dinamisme és en realitat quietud. Per a la majoria. No per Bowie. Aquesta és la gran diferència amb la generalitat dels artistes, aquesta constant mutació fruit d’un instint que el va portar gairebé sempre en la direcció correcta, sabent-se envoltar dels companys més adequats de viatge, dels que a més va saber extreure el millor que podien donar. Per això, Bowie és més que res moviment. Ell sí que va ser dinàmic.

I ho va ser fins i tot en les èpoques en què les seves passes no van ser fermes. Bowie va capejar l’error, integrant-lo en el seu discurs, fent-ho real per inevitable. Qui camina entre mines ha d’acceptar que alguna exploti portant girs d’infal·libilitat, retornant el component humà a qui en una època de la seva carrera, especialment la que va travessar en els setanta, semblava més infal·lible que Déu, doncs semblava el mateix Déu, transvestit de qui sap què, cadascú sap quant de temps.

Bowie intocable, el Bowie que rodava per la pendent de l’èxit, va fugir del mateix refugiant-se a Berlín i de nou, ja en els vuitanta, ho va tornar a fer seu amb formulacions que ferien als fans de l’època immediatament anterior. ‘Et penses que em coneixes? doncs t’equivoques’, va semblar dir a qui creia tenir-lo captat.

Per a més sorpresa, Bowie, home que va integrar en la seva proposta estils, manifestacions artístiques i imatges diferents, ho va aconseguir en l’època anterior a les xarxes socials, definint propostes complexes que vehiculava a través de mitjans convencionals, aquests que afegeixen significats, de vegades erronis , fruit de la incomprensió o de l’estultícia dels tercers que els interpreten abans de lliurar-los-sota aquestes capes d’afegits als consumidors d’informació. Doble pirueta mortal, doncs nítid havia de ser el missatge perquè no arribés desvirtuat després del seu pas per les redaccions. Aquest Bowie, més enllà dels estils, dels discos, de les èpoques, de les seves virtuts o dels seus encerts, és el Bowie que sempre ha resultat fascinant, un artista amb visió global que va interpretar la complexitat d’un món canviant del que es va acomiadar amb música d’adéus.