És el món col·laboratiu la clau de volta per a ésser resilients enfront de la crisi?

Què és col·laborar o cooperar junts?
El terme dependència denota subordinació o sotmetiment d’una persona o cosa respecte d’una altra; dit en d’altres paraules, necessitat d’un altre per a la seva supervivència. En el pol oposat, trobem el seu antònim: la independència, la qual no és només estar subjecte a un altre, sinó que manté les seves pròpies opinions sense fer calc a la resta. Un pas més enllà hi ha la interdependència, terme que ja Covey utilitzava per definir un grau més evolucionat en la relació amb els altres, terme que va lligat al de cooperativisme on se satisfan les necessitats i inquietuds comunes mitjançant una empresa i objectiu conjunt.

Amb qui i on col·laborem o cooperem junts?
Avui més que mai, en les organitzacions del tipus que sigui, cada cop es dóna més importància, d’una banda, a la capacitat que tenen els individus d’interrelacionar-se i d’establir un vincle o una connexió on els enllaços poden donar-se de forma horitzontal, vertical o transversal, tant amb clients interns (treballadors, socis treballadors) com amb clients externs (socis consumidors, proveïdors i altres). En un altre vesant, es fa necessari que aquestes interaccions siguin afavoridores de relacions positives, igualitàries i inclusives tot aprofitant la diversitat de situacions, concepcions i estructures formals i informals. Hi ha importants desenvolupaments en el marc del capital intel·lectual, dels actius intangibles i de la gestió del coneixement. Es poden consultar amb l’expressió ben coneguda en anglès: Knowledge Management

Per a què cooperar junts?
És una forma d’assentar les bases per al bé de la Comunitat, on les organitzacions multi agents puguin assolir la visió i missió proposada mitjançant l’obertura de canals de comunicació on tothom vetlli i actuï per a sincronitzar objectius comuns, compartir valors, tot administrant els recursos disponibles i les competències individuals. D’aquí neix el treball en grup; després, un pas més evolucionat: el treball en equip. Fins i tot, entre diferents organitzacions i sistemes. Podem viatjar, doncs, del repartiment i intercanvi a la coordinació i l’associacionisme entre ens.

Com cooperem junts?
Definint objectius compatibles que facin guanyar a tothom i no antagònics on no hi ha qui guanya i qui perd o bé siguin indiferents o incompatibles per a alguna de les dues parts.
En un entorn flexible, canviant i competitiu com l’actual, ens calen habilitats a cavall entre el lideratge i l’acompanyament. Perquè ara no som en un context estable i on tot pugui estar controlat, ans al contrari; ens trobem que ja és insuficient fer les coses bé, sinó que cal fer-les concentrar-nos en l’equilibri i la ment enfocats en els canvis i en les millores; cal formular i reformular la visió i, sense perdre-la de vista, essent capaç de trencar els regles i fer aflorar la creativitat; energitzar-nos i fer fluir el carisma. Avui en dia, no és fàcil sobreviure per a les organitzacions i menys per a les que no puguin oferir habilitats en lideratge i d’acompanyament i, alhora, fomentar-les en l’altre. És per això que necessitem desenvolupar competències que millorin les habilitats per ser directius però, per damunt de tot, també acompanyants de l’altre en la seva realitat i objectiu. Ens cal menys direcció i més acompanyament.

Dites competències ens retornen a l’essència del què era un clan o una tribu, si es vol, on es requereix forjar relacions interpersonals efectives i per a desenvolupar a d’altres persones. Aquestes van directament enfocades a l’apoderament, lligat a la delegació com a transmissió de poder, la responsabilitat i la comunicació de suport.

No hem d’oblidar que en tot sistema, la cooperació passa per diferents etapes ben diferenciades des de la seva formació: el procés de cohesió i unitat, la resistència a altres opinions, la dependència o la independència, la manera de gestionar conflictes en el desacord, la confluència d’encarar tothom amb una mateixa visió per establir tant els objectius, com les normes, els procediments i les expectatives; com saber llegir i aprofitar les competències individuals tot facilitant la participació, l’apoderament i mostrar el suport a tots els membres fins a donar retroalimentació sobre el nivell de desenvolupament en la seva eficàcia i l’eficiència.

Un cop mes, el lideratge i els coneixements són necessaris, però ara ja són insuficients. Cal cooperació, col·laboració i acompanyament, de tots en quasi tot, alguns a aquest nou vector en diem coaching.

Així doncs, és important trobar la manera de crear un statu quo, en que l’equip funcioni efectivament i també entre tots ells, això és, en terminologia de Freeman, de tots els stakeholder, ampliat a la competència de qualsevol sector o activitat.

Una aplicació pràctica del treball col·laboratiu i cooperatiu el podem veure a la Universitat Pompeu Fabra la qual forma part de diverses xarxes universitàries que treballen en els àmbits de la solidaritat, la cooperació internacional per al desenvolupament i el voluntariat. Es la Plataforma UPF Solidària que es va formar pels estudiants, professorat i PAS l’any 2005. Tota una manera de repensar la diversificació de les intervencions, metodologia de treball, els objectius dels projectes en diferents camps i llocs del món en els quals s’han anat involucrant diferents organitzacions, altres col·lectius socials i universitats. Intervencions i actuacions totes guiades per un codi de conducta.

Però, ho fan les empreses en la seva activitat central? Ho fan les universitats entre elles? Seria, per exemple, factible proposar la Universitat de Catalunya, com si fos la de Califòrnia i que cada universitat actual tingués la seva especialitat i punt fort, alhora en cooperació entre totes elles? El mateix en el sector energètic o en el financer, és possible? I have a dream…?

Per a què tot plegat?

A tall de conclusió, un model basat en la sostenibilitat, l’amplitud de mires, la renegociació de contractes socials, la superació de l’ego corporativista és l’aposta del paradigma de la interdependència -relacionat amb la col·laboració i la cooperació, per a mi no es el mateix- on tothom creix i evoluciona en i entre tothom. I això no és quelcom que estigui per arribar. L’era de la localització propera i, alhora, de la deslocalització local i internacional ens ho ha imposat però, per sort tenim els recursos suficients com per adaptar-nos als reptes d’aquesta època malgrat sovint aquests recursos estiguin compromesos.

Es fa impensable que, d’ara en endavant, pugui ser d’una altra manera. Si de cas, una re-evolució és allò que ens caldria reflexionar per a continuació comprendre i ser agents sinergitzats amb voluntat activa, reconeguts pel sistema com a portadors de drets i capacitats individuals que cal respectar.

Agraeixo i faig constar la col·laboració i cooperació de Lola Márquez, de l’equip docent del Màster en Coaching Executiu i Personal de la Barcelona School of Management, en la redacció d’aquest escrit. Cal practicar la cooperació i la col·laboració, per a mi un estadi d’actuació sempre superior a l’individual i solitari.

Invito al lector d’aquest document a cercar la diferència entre cooperar i col·laborar.