Impostos i Despesa pública

Els impostos, com proclama la Constitució, són l’instrument tècnic necessari per sufragar la despesa pública. La principal acció de govern s’ha de centrar, doncs, en la despesa o, més aviat, en la seva gestió. I ha de ser així, perquè el nivell d’ingressos que un Estat necessita depèn del seu nivell de despesa i, òbviament, del nivell de riquesa que un país sigui capaç de generar.

Tot cèntim d’euro mal gestionat té com a conseqüència impostos que no tenen legitimitat constitucional. D’aquí la importància de posar èmfasi on s’ha de posar. Malgrat això, continuem obsessionats a augmentar els impostos quan aquests no existirien si no hi hagués polítiques de despesa per sufragar i inversions públiques per finançar.

Tanmateix, encara és més important assumir que els impostos ens han de permetre aspirar a una societat més justa. I, per aconseguir-ho, és necessari posar un esment especial en l’educació i la cultura tributària, educació a què contribueix molt l’exemple de persones i institucions de prestigi social, econòmic i polític reconegut.

No hi ha dubte que és necessària una revisió integral del nostre sistema tributari. Però no més important que això és definir el model d’Estat que volem o, més ben dit, que ens podem permetre, i el seu finançament. Aquest és, modestament, el debat en què ens hem de centrar.

El que és cert, però, és que continuem sense conèixer la veritat sobre la despesa: ignorem si la seva gestió és òptima, quina ràtio de productivitat per funcionari tenim o quines duplicitats es poden eliminar. Continuem sense plantejar-nos que, abans de demanar sacrificis, cal sacrificar-se un mateix, mirar-se al mirall i amb humilitat, realisme i valentia replantejar tot allò que calgui. En definitiva, qüestionar-s’ho tot. Resulta curiós que, mentre que a les nostres empreses se’ls exigeix formular i dipositar els seus comptes anuals, se les obliga, segons els casos, a auditar-los, es preveu la responsabilitat dels seus administradors, se les condemna a patir un autèntic infern d’obligacions formals i a complir amb una quantitat innombrable de normes, no s’exigeixen en canvi obligacions similars a les diverses administracions públiques. Tot i que sembli incomprensible, els seus comptes no se sotmeten a cap auditoria externa, ningú no respon de les desviacions pressupostàries, ningú aliè a l’Administració revisa amb objectivitat, independència i criteri empresarial la qualitat, l’eficiència i l’eficàcia de la despesa, ningú no ens informa de la necessitat de cada partida de despesa ni dels serveis deficitaris, ni hi ha tampoc mecanismes per exigir responsabilitat per gestionar inadequadament la despesa.

En definitiva, cal prioritzar la despesa, que és l’origen dels mals, convèncer la ciutadania del full de ruta que cal seguir i després, i només després, dur a terme la necessària reforma de la nostra fiscalitat.

Tan important com l’obligació de pagar impostos és la legitimitat moral per exigir-los.