Posar ordre per donar valor a la Sanitat Pública

Malgrat l’encara relativa bon salut de la sanitat pública espanyola, sempre que les retallades en forma de cops de destral pressupostaris no l’acabin desestabilitzant a curt termini, el seu pronòstic a mitjà termini és reservat si no es posa ordre amb criteris de cost-efectivitat a les prestacions que es financen amb fons públics, i molt especialment als medicaments i les tecnologies mèdiques.
Es tracta d’un terreny en què anem dues dècades tard i que cal reformar si volem començar a semblar-nos una mica als països del nord d’Europa. A Europa, els exemples de les reformes organitzatives i institucionals que s’han iniciat a França, Anglaterra, Suècia o Alemanya aporten perspectiva per emular les millors pràctiques.

La confusió entre allò que ha de ser un servei universal i el fet de pagar qualsevol prestació, sigui quina sigui la millora de salut aconseguida, i més de manera completament gratuïta, té un risc elevat de conduir-nos cap a una sanitat pública de qualitat baixa i dualitzada. La sanitat pública ha de pagar per l’atenció que té valor, la que és eficaç i segura a un cost raonable, com l’única manera de sostenir un servei clau per al benestar i la reducció de les desigualtats socials.

En vista de l’elevat impacte pressupostari, de l’allau previsible d’innovacions de cost molt elevat i benefici qüestionable que es troba en la pipeline d’una indústria farmacèutica angoixada per la davallada de les patents i la caiguda de la productivitat de l’R+D, així com de la transparència escassa de les decisions relatives als medicaments, ja no s’hauria de postergar més temps la revisió dels criteris emprats en les decisions d’inclusió en la cobertura de l’assegurança pública (finançament o reemborsament) i de preu basat en el valor i el value for money dels tractaments.

Avui no té cap justificació que el regulador estatal valori, com ha fet fins fa pocs mesos, tot allò que és nou com a innovador, fent veure que no hi ha cost d’oportunitat i, a més, imposant l’obligació a qui gestiona la sanitat d’haver d’oferir-ho gairebé gratuïtament als pacients alhora que l’acusa de malgastador per gastar massa.

Posar ordre en les prestacions de la sanitat pública és sinònim d’una cobertura de l’estat del benestar més basada en el coneixement i el valor que en els apriorismes ideològics, i més basada en la transparència i el rendiment de comptes segons resultats que en les decisions arbitràries de l’elit política i administrativa. És poc esperançador constatar que, ara per ara, incomplint el marc normatiu, la sanitat pública es resisteix a una reforma estructural dels criteris de cobertura i gestió: acabem finançant públicament gairebé qualsevol tractament nou tant si el cost per any de vida guanyat és molt raonable com si és desorbitat.