En el nostre temps, més enllà de les divisions entre el saber científic, el tècnic, l’humanístic i l’artístic, la creativitat ha esdevingut un valor per si mateixa. El coneixement humà s’accelera i s’interconnecta mitjançant les tecnologies digitals de la informació i la comunicació. La creativitat també ho fa?
En el seu article «Creativity at the interface» (Science, 13 d’abril de 2012, pàg. 131), Bruce Alberts, l’editor en cap de la prestigiosa revista Science, declarava el següent: «Doing good science is a highly creative endeavor, much like producing a piece of art». Aquesta comparació entre l’art i la ciència com a formes del saber basades en la creativitat ens fa reflexionar sobre la transdisciplinarietat: mentre que la ciència contemporània reivindica com a pròpia la creativitat, associada tradicionalment a l’activitat artística, l’art reivindica el seu paper com a motor de recerca, desenvolupament i innovació (R+D+I), valors associats tradicionalment al món científic. No volem encetar aquí un debat epistemològic i només apuntarem que, des del punt de vista de la creació digital, totes dues reivindicacions, a més de complementàries, són enormement fèrtils. No és casualitat que una de les revistes acadèmiques que tracten la creació digital i que té com a àmbit d’estudi la intersecció art-ciència-tecnologia tingui com a títol Leonardo (editada per MIT Press des de 1968), en honor de l’home més creatiu i innovador del Renaixement.
La nostra civilització no para de crear tota mena de dispositius mòbils, ordinadors i xarxes que no només ens fan més lleugers els càlculs i la gestió de la informació, sinó que també ens conviden a crear i compartir visions, músiques avançades, narratives no lineals, xarxes globals de cooperació, nous espais de joc i formes d’expressió inèdites. El conreu de les arts, tan arrelat a la Mediterrània, tan present al nostre país i tan característic de la nostra ciutat, troba en les universitats del segle XXI un àmbit interdisciplinari de recerca i experimentació sense precedents. I el coneixement que genera la creació digital flueix de les universitats cap a la societat en formes innovadores d’art, cultura i entreteniment. De tota manera, més enllà d’aquest art que s’integra ràpidament en els hàbits de consum de les noves generacions digitals, n’hi ha un altre que es desenvolupa en circuits més especialitzats i que té el suport cada cop més decidit de fons públics, com és el cas del nou H2020. Ens referim al producte de l’art com a recerca, el que es valida en els projectes competitius en forma de prototips i demostradors, el que nodreix els arts tracks dels congressos internacionals sobre la interacció persona-ordinador, el mateix que comença a incorporar-se a les col•leccions dels museus d’art contemporani d’arreu del món.
Al Campus de la Comunicació – Poblenou de la UPF, lloc de trobada (entre d’altres) del Departament de Comunicació, el Departament de Tecnologies de la Informació i les Comunicacions i la Fundació Phonos, disposem d’una posició privilegiada per esdevenir un referent internacional en l’àmbit de la creació digital. Com a hereus d’una llarga i rica tradició mediterrània, des de la responsabilitat social i ambiental volem contribuir a la consolidació d’un espai europeu d’ensenyament superior on la creativitat pugui desenvolupar el paper central que li pertoca en la nova economia del coneixement.
Roc Parés i Burguès és artista i investigador en comunicació interactiva del grup DigiDoc. És doctor en Comunicació Audiovisual per la UPF (2001) i llicenciat en Belles Arts per la UB (1992). Així mateix, codirigeix el Màster universitari en Arts Digitals, UPF-IDEC.
Roc Parés
Co-director del Màster Universitari en Arts Digitals, UPF-IDEC
