08 Management

01.10.2015

No es pot no comunicar

Toni Aira

El 1980, el politòleg Sidney Blumenthal va encunyar un concepte que encara ens acompanya perquè té tot el sentit que així sigui. Ell partia d’un altre terme que havia quallat en àmbit diferent, el de “la revolució permanent” defensada per Lev Trotski. I a partir d’aquesta idea, va teoritzar sobre “la campanya permanent”. L’estrena en els respectius càrrecs de Ronald Reagan com a president dels Estats Units i de Margaret Thatcher com a primera ministra a Gran Bretanya marcaven el punt de partida en la pràctica d’una teoria molt política però que amb el temps s’ha aplicat a molts més àmbits , comunicació i màrqueting polític a part.

En síntesi, el paradigma de la “campanya permanent” defensa que els polítics, els partits i les seves maquinàries electorals no estan només en període d’autopromoció durant les setmanes de campanya oficial. El procés de “venda” del “producte” polític és permanent, constant i sostingut durant els clàssics quatre anys de legislatura. I la tecnologia ajuda. En el 80 Reagan va incorporar a tot el seu equip de comunicació de campanya a l’Ala Oest de la Casa Blanca, a treballar colze a colze amb ell per comunicar amb intenció durant els quatre primers anys de mandat i així anar treballant (sense esperar a la campanya oficial ) la seva reelecció.

Passats els anys, ja de ple en el que el sociòleg John B. Thompson ha descrit com l’era de la “nova visibilitat”, on tots (voluntàriament i involuntàriament; polítics i no polítics) estem més exposats, mirar de controlar el propi relat amb intenció serveix més que mai a polítics de tots els colors.

I partir d’aquí, una pregunta pertinent que va apuntar en una de les seves obres de referència la professora María José Canel: “¿Comunica la comunicació política?”. Gran pregunta, amb una resposta que la majoria ens aventuraríem, d’entrada, a contestar negativament, igual com, a priori, una immensa majoria de ciutadans, a dia d’avui, contestaria negativament a una pregunta més general: “¿Comunica, la política ? “. I el poc que assumíssim que comunica diríem que ho fa bastant malament i que contribueix a un distanciament de la ciutadania respecte als seus representants i institucions de referència. És un punt de partida.

Perquè “no es pot no comunicar”. La màxima és de Paul Watzlawick, un dels principals autors de la teoria de la comunicació humana i del constructivisme radical. Sabia bé del que parlava, perquè tenia clar que la comunicació és un dels grans èxits de la humanitat. I quan parlem de política no fem, de fons, una altra cosa que parlar de comunicació. Parlem, quan ho fem de política, de comunicació interpersonal. I això es dóna quan comptem amb més d’un participant, i ells interactuen mútuament. Per això no cal dir res. O sigui, que en el diàleg entre el polític i el ciutadà, s’intercanvien missatges, es dóna i es rep informació, sense necessitat que el representant públic (o aspirant a això) obri la boca. Molts, així ja d’entrada, ens condicionen la mirada (i el qualli de les seves propostes) en positiu o en negatiu. I ja quan parlen es remata la feina, en un sentit o un altre. Per tant, quan alguna cosa falla (i hem d’assumir que és així) no només estem parlant de contingut. És un conjunt de coses. I és sobretot una qüestió d’harmonia i de coherència del pack. És a dir, de no perdre credibilitat quan fons i forma no casen. Quan missatges desfasats s’intenten vehicular a través de tecnologia o de màrqueting a l’última que davant el resultat últim de la comunicació pot generar, si cap, encara més frustració en el receptor.

Hi ha una d’aquelles imatges virals que corren com la pólvora a Internet, on un jove-però-ja-no-tant Julio Iglesias assenyala l’observador amb el dit, amb una caiguda de parpelles d’allò més atractiva, i sobreimpresionada sobre aquesta estampa apareix una frase a l’estil “et posen molt nerviós els grups del WhatsApp …” i remata amb l’imprescindible “… i ho saps”. La primera frase pot ser qualsevol que generi identificació o sarcasme, però al final “… i ho saps” és la clau. El meme és tan socorregut i ha triomfat tant a la xarxa, que fins El Corte Inglés va utilitzar la fórmula per promocionar les rebaixes d’hivern de 2014: “T’ho mereixes … i ho saps”. Doncs bé, a l’hora de comunicar, als partits polítics els hauria de ser aplicada com a màxima universal (sempre amb les seves comptades i honroses excepcions) una versió d’aquest fenomen viral. I podríem dir-los alt i clar: “Comuniques malament … i ho saps”.

Ho saben però persisteixen en això. I el pitjor és que ho fan fins i tot amb noves tecnologies. És a dir, que molt sovint els partits polítics s’han abraçat a l’últim en tecnologia, a formats nous, per vehicular els missatges de sempre, per antiquats que hagin quedat o per molt escàs o nul sentit que puguin tenir per a la major part de els receptors. Estar a Twitter, a Facebook, a Instagram o en mil xarxes socials digitals més, per parlar el mateix llenguatge de sempre en el millor dels casos, o per no dir res, en el pitjor i més habitual. Un veritable malbaratament, d’energies, temps i diners. De tots. D’ells i del sofert resta de ciutadans. I és que utilitzar una nova tecnologia per transmetre missatges caducs i maneres de fer velles és un doble desperdici. En política, no només de temps i diners, sinó també de credibilitat i d’atractiu.

Toni Aira

Toni Aira

Codirector del Màster en Comunicació Política i Institucional, UPF-IDEC

http://www.toniaira.cat/es/

Deixa un comentari

Your email address will not be published. * Camps obligatoris


You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

* Camps obligatoris