Que la universitat no explica prou “el món real” és una crítica recurrent que, com tantes coses a la vida, no per inexacta deixa de tenir igualment una part de raó. Amb tot, al diagnòstic parcialment encertat no s’hi pot respondre amb una teràpia igualment imprecisa, com ho seria aturar-se en allò de “passar de la teoria a la pràctica”. Perquè no és qüestió de passar d’una a l’altra sinó que tots dos conceptes facin passes, caminin i avancin junts. Abans, si pot ser, però obligatòriament durant i després de l’etapa acadèmica.
El debat, certament, s’arrossega de fa molts anys, i jo com a proposta per mirar de no encallar-nos-hi, però també com a proposta parcial a la solució d’allò que es percep clarament com una mancança del sistema educatiu superior, proposo una aposta que a la vegada és homenatge a una pel.lícula: Reality bites.
Aquest, “queixelades de realitat”, era el títol d’un film icònic (1994) i que volia ser explicatiu d’una “generació X” que ha estat clarament desplaçada com a cas d’estudi i d’interès per uns Millennials i “generació Z” més actuals. Però la tècnica per fiblar les generacions que s’estan formant en el present passa exactament per les “queixalades de realitat”. I això, en fons i forma, per connectar amb l’alumnat. I també, per exemple, tenint present (i aplicant) que a l’aula (o en aquest mateix article), per mirar de transmetre de forma prou intel·ligible allò que volem fer entenedor, primer hem de pensar en allò que els receptors de la informació entenen i en allò que els pot despertar algun tipus d’emoció o de reacció que els impulsi a connectar-hi. ¿Que això implica tirar de xarxes, de referents youtubers, de sortides professionals o d’exemples quotidians, més que no pas de pel.lícules de quan no havien ni nascut? Doncs es fa. Sense que necessàriament una cosa hagi de treure l’altra. I això, com les mateixes generacions actuals, fent una combinació que sembli ben bé impossible de destriar entre ofici i passió. Exemplificant amb teoria i pràctica, des de la docència universitària, la necessitat que sabem i que palpem que existeix entre uns nous professionals que han de sentir una connexió emocional amb allò que fan. Perquè, si no és així, directament no s’hi posaran si no és que el context els hi obliga. I fa molt que van passar els temps de “la letra com sangre entra”. Ho sabem. Però, ho sentim prou? Teoria i pràctica aplicades, ens cal. Per començar en això, com a fonament de tot el que vindrà després, a l’aula i al món laboral.
I en tot plegat, un factor clau, el temps, i especialment la seva gestió, ens pot marcar la diferència entre l’èxit o el fracàs de l’empresa. M’explico. A qui fou primer ministre britànic Winston Churchill li atribueixen molts aforismes. Jo tiraré d’un d’ells per lligar-ho amb l’argument d’aquest article: “El temps és més important en política que en gramàtica”. Resumit: la gestió eficaç dels ritmes marca sovint la sort de la majoria de projectes. I no només en política, evidentment. Jo tunejo la frase (apòcrifa o no) de Churchill, i l’aplico al món universitari. Aquí també el temps és més important que en gramàtica. Per la necessitat d’adaptar-hi la praxi, amb un fonament que afortunadament pot sobreviure diferents èpoques.
La cita que faré ara no és d’una persona tan coneguda com Churchill. No per al comú dels mortals, sí per a mi. I és que tiraré d’un dels meus avis per rematar la meva tesi sobre la necessitat de posar ànima a les aules amb voluntat de surfejar les onades del nostres temps líquids. Ell, que fins i tot de molt gran feia mil i una coses (la major part força bé, per cert) quan jo li havia demanat en alguna ocasió com s’ho feia, com arribava a tot i d’on treia el temps, m’havia contestat sorneguer: “Jo no tinc temps, com tothom, però passa que jo no tinc pressa”. Clavat. Com la universitat. No hi ha temps a perdre, viu estressada perquè els qui la formem, tots, vivim temps estressats, canviants, procrastinats i compulsius, però a la vegada és una institució mil.lenària i amb voluntat de perdurabilitat, que pot permetre’s certs petits plaers que l’empresa o altres institucions no tenen a l’abast.
Pot aturar-se a pensar. Més i tot, hi va en l’ADN, la reflexió sobre el què, el com, el qui, el quan i el perquè. I és per això que en institucions com la BSM-Universitat Pompeu Fabra, ens atrevim a pensar, a innovar i a sentir, de punta a punta de l’edifici mare, i aquestes parets enllà. És per això que les aules han començat a mutar, que la docència es va obrint en canal (i en canals) i que el sentiment de pertinença a una família que suma PAS, professors i alumnes és més marcat que en altres racons de la nostra ciutat. I això s’aplica sense pressa, però sense pausa. Deixant volar la imaginació, però amb mètode. Posant-hi talent, i a la vegada molt de sentiment. Estimant allò que fem. Transmetent-ho. Contagiant-ho.
