Preparar-nos per ‘allò que és real’

Fa poc, al Màster en Documental de Creació, Alan Bergalá, cineasta i crític francès pioner en la introducció de l’ensenyament del cinema en el sistema educatiu escolar ens recordava la diferència lacaniana entre dos conceptes: “la realitat” i “allò que és real”. La realitat és el que veiem, el que està fora de nosaltres davant dels nostres ulls, per ser vist i fotografiat, per ensenyar als amics després d’un viatge a l’altra punta del món. “Allò que és real”, en canvi, és allò que s’amaga, allò immostrable, que només apareix quan menys ho esperem, o quan esperem sense buscar-ho. “Allò que és real” és allò que emergeix. Podem provocar-ho, fins i tot preparar-ho, però allò que és real apareixerà quan vulgui, i sempre en un lloc on el subjecte que pensa mai pugui trobar-ho. La construcció de sentit és el pitjor enemic d’”allò que és real” –deia Bergalá. Per això, en la voràgine de buscar-li sentit a tot, i en l’afany de la producció i l’eficiència, moltes vegades, ens perdem el contacte amb una cosa tan intangible com allò que és real. Se’ns escapa, davant dels nostres ulls, sense que ho hàgim vist.

No és estrany que grans cineastes d’allò que és real, com Frederic Wiseman, honoris causa l’any passat, algú que ha retratat les institucions més importants del seu país, els Estats Units, confessi als mitjans que no veu pel·lícules actuals ni veu sèries de TV. La seva única referència fílmica és Chaplin. O que Victor Kossakovsky, el cineasta rus que va filmar a les antípodes, porti els alumnes al museu i els convenci que sense haver llegit Els germans Kalamazov o Guerra i pau, no hauria fet ni una de les seves pel·lícules.

La cultura, l’art, la literatura, o qualsevol expressió artística, és la que ens prepara per a “allò que és real”, per mirar el món d’una altra manera, i finalment per viure’l d’una altra manera. Fem el que fem en el nostre dia a dia, ens ofereix les eines perquè, quan emergeixi allò que és real, siguem capaços de veure-ho i portar-ho fins al que estem fent. I així, convertir-ho en una cosa única i singular, una cosa que ningú més que nosaltres pugui fer. Perquè conté la nostra mirada, la nostra manera de fer visible “allò que és real”. I això no depèn dels recursos ni de la posició que haguem d’obtenir, sinó només de la nostra consciència.