Barcelona, un recorregut des de les geohumanitats

“Walking is to thinking what seeing is to Reading. Walk Barcelona, walk it with no sense of destination, let your imagination be tempted by the urban stroll” (Mauricio Tenorio, 2015)

Pensar la ciutat és també una forma de cultura, especialment si li incorporem el coneixement de la història, els imaginaris culturals i l’experiència dels seus habitants. La ciutat és l’espai on conflueixen les formes de comunicació i d’acció, la diferència, la diversitat cultural i l’heterogeneïtat social. Barcelona no és una ciutat laberíntica, sinó més aviat tot el contrari. Les diferents fases històriques se succeeixen a la ciutat en forma de mosaic on les diferents etapes històriques han deixat la seva empremta. Com deia Robert Hughes (1992), “Barcelona is really three cities, sharply distinct in carácter, the newest enclosing the older, in which the oldest is set”. Una ciutat, per tant, orgullosa del seu passat que conserva elements de la seva història en barris com el Gòtic, el Born o el Raval, però també escampats per altres racons de la ciutat. Una ciutat que preserva les seves tradicions i la seva pròpia identitat amb monuments importants que recorden els moments clau de la història de Catalunya, com el Fossar de les Moreres o les restes del Centre Cultural del Born.

També es una ciutat amb una gran vocació internacional, com així ho demostren edificis medievals com la llotja de mar o les drassanes, però que ha mantingut aquest pols a l’època contemporània amb exposicions internacionals o jocs olímpics que han deixat espais emblemàtics a la ciutat actual com la muntanya de Montjuïc, el parc de la Ciutadella, l’edifici del Fòrum o la Vila Olímpica. És també una ciutat que sempre ha intentat estar a l’avantguarda de l’urbanisme i l’arquitectura per millorar la seva posició entre les ciutats del món i ho segueix fent ara com a seu de les noves tecnologies de les “Smart Cities”. Així ho va fer també amb el disseny de l’eixample de Cerdà en el segle XIX i ho ha tornat a fer a finals del segle XX amb una de les renovacions urbanes més celebrades internacionalment. Passat i futur, local i global, això és sens dubte Barcelona, un laberint d’oportunitats per entendre les seves múltiples capes i realitats des d’una perspectiva que combina cultura i espai en allò que s’ha anomenat geohumanitats.

L’any 1999, la ciutat de Barcelona va rebre la “Royal Gold Medal” del Royal Institut of British Architects (RIBA). Va ser el primer cop que aquest prestigiós premi s’atorgava a una ciutat enlloc d’un arquitecte. L’anunci del premi posava en relleu el paper fonamental que la coordinació de les diferents branques del govern, els ciutadans, i els tècnics i dissenyadors urbans havia tingut en la creació d’un espai cívic per al segle XXI.

En el discurs d’acceptació d’aquest premi, Oriol Bohigas, l’arquitecte que havia estat a càrrec del projecte de transformació de la ciutat previ a la cita olímpica de 1992, va plantejar la ciutat a partir de 10 punts que plantegen aquesta idea integradora de la ciutat i el respecte pel passat i la projecció cap al futur. Gairebé vint anys després d’aquest discurs, alguns elements que Bohigas (1999) avançava s’han complert, però d’altres han entrat en desús o s’han oblidat i potser s’haurien de repensar. Agruparé aquests deu punts en cinc grans eixos per explicar breument les transformacions recents de la ciutat de Barcelona.

Pensar la ciutat. Segons el text de Bohigas, la ciutat és un fenomen polític i està carregada d’ideologia i pràctica política i, en segon lloc, la ciutat ha de ser pensada com l’espai de la col·lectivitat i, per tant, l’urbanista ha de dissenyar la ciutat com el contenidor d’aquesta col·lectivitat en tota la seva diversitat. En els últims trenta anys, Barcelona s’ha convertit en una ciutat molt més diversa y, com a tal, ha seguit complint aquest funció de contenidor, però potser faltaria visió política de cap a on es vol anar en el futur. En els últims anys han anat apareixent una multitud de projectes interessants en l’àmbit del transport urbà (projecte superilles, carrils bici), o en la creació de noves infraestructures (estació de la Sagrera, plaça de les Glòries), o projectes en el camp de les noves tecnologies, o en el de la creació de clusters tecnològics o científics; projectes no han faltat en tots aquests anys però potser ha faltat un relat aglutinador i il·lusionant que pogués mantenir alguns d’aquest projectes més enllà del cicle electoral.

Sentir la ciutat. En l’àmbit de les geografies emocionals, els sentiments afloren de forma espontània en la ciutat, en els espais públics, en els seus carrers, en els seus entorns construïts i en els no construïts. L’espai públic és la ciutat, el lloc on es dóna la superposició de les singularitats i les diferències, i on apareixen els conflictes, però també el lloc on es creen les solucions i on es facilita la cohesió social. Barcelona està plena d’aquests espais de cohesió (la platja de la Barceloneta, o els parcs de Montjuïc, la Rambla del Raval). En els últims trenta anys s’ha avançat molt quant a la qualitat dels nostres espais públics, que han atret gent d’arreu del món per la seva qualitat com a espais de trobada. Potser, de nou, en els últims anys han primat en alguns casos les necessitats d’alguns visitants i els beneficis d’uns pocs i s’han oblidat les necessitats d’aquesta gent que viu en la ciutat que crea conflictes i busca solucions.

Mirar la ciutat. Altres elements del text de Bohigas són el tema de la llegibilitat i el de la identitat. La ciutat ha de ser llegida i, per tant, ha de ser llegible i globalment comprensible. La vinculació del discurs local de l’espai construït ha de deixar llegir entre línies les realitats socials emergents i les noves identitats híbrides i canviants. A una ciutat global com Barcelona han aparegut espais que reconeixen noves identitats, com podria ser el cas de l’anomenat Gaixample, mentre que encara no reconeguem les realitats de barris i espais de la ciutat amb noves identitats emergents dels nous residents de Barcelona.

Narrar la ciutat. El llenguatge de la ciutat és el dels seus edificis. L’arquitectura ha tingut un paper fonamental a la narrativa urbana de Barcelona. Per a Bohigas s’ha de substituir l’urbanisme per l’arquitectura i s’ha d’utilitzar una arquitectura com element aglutinador que connecti tots els barris per intentar superar les diferències socials entre barris creant noves centralitats. Aquí s’han fet grans esforços creant nous centres com ara la plaça de les Glòries, amb el TNC, l’Auditori o els nous encants, però també noves centralitats com el Parc Central de Nous Barris, les Rambles del Poblenou o la Rambla de Prim. Aquesta narrativa de la ciutat crea un relat divers i integrador i s’hauria d’evitar caure en la temptació dels relats urbans simplistes i/o excloents.

Crear la ciutat. Finalment, la ciutat ha estat sempre un espai de creació, de crear noves realitats, de perseguir utopies, de plantejar profecies. L’arquitectura i els nous agents socials han plantejat algunes d’aquestes propostes. Les idees d’una nova ciutat plantejades per Cerdà en el XIX, o la de Runió i Tudurí, a principis del segle XX seguint les corrents de pensament més avançades del moment, s’han continuat amb els nous plantejaments de les noves funcions d’una ciutat que aspira a allò que és global, a esdeveniments com els Jocs Olímpics, o el Fòrum, o més recentment el rol en el món de les tecnologies de la informació i de les anomenades Smart Cities, que plantegen nous reptes però també noves oportunitats creatives per a aquesta ciutat que no deixa de ser un laberint d’oportunitats.

Bohigas, Oriol 1999 Ten Points of an Urban methdology. Architecture Review , v. 206, n.º 1231, sept, p.88(4)
Hughes, Robert 1992 Barcelona The Harvill Press: Londres
Tenorio, Mauricio 2015. Walking Barcelona. An invitation in Estanislau Roca, Inés Aquilué, Renata Gomes (eds) Walking the City. Barcelona as an urban experience. Barcelona: Publicacions Universitat Barcelona pp.19-24