Viure una obra d’art

A principi d’aquest any es recollia la notícia d’un estudi publicat per l’Observatori Social de La Caixa sobre la relació entre la percepció del benestar i les activitats culturals (anar a exposicions, al teatre o al cinema) en què es mostra «la dimensió coparticipativa (social) de la cultura i el seu impacte en la felicitat». Altres estudis recents, en el Regne Unit (Wheatley i Bickerton) o un informe del World Database of Happiness, coincideixen amb aquesta valoració.

A Poéticas del cine, el cineasta Raúl Ruiz escriu que «viure una obra d’art no només consisteix a fascinar-se amb ella, en enamorar-se d’ella, sinó també en comprendre el procés de l’enamorament. Per a això necessitem la llibertat d’allunyar-nos de l’ésser estimat per tornar millor a ell, lliurement. La trobada amorosa amb una obra d’art és una pràctica eròtica que es resumeix en aquesta fórmula: estimar et fa intel·ligent (cosa que contradiu aquella segons la qual l’amor atordeix com un cop de garrot al cap.

Aquesta associació entre emoció i comprensió em sembla rellevant per posar en valor que la contemplació artística, per a l’espectador, no és una mera activitat d’oci o distracció (una evasió per no pensar en els problemes diaris, com se sol dir), sinó un procés de reflexió durant el qual podem arribar a conèixer-nos i pensar millor.

De fet, davant d’una pel·lícula, un llibre o una pintura, podem viure una experiència d’alliberament del camp imaginatiu (molt present en la infància i que després tendeix a soterrar-se) en forma de relació o correspondència, l’associació poètica que eixampla el món que percebem (el mateix principi pel qual, de petits, veiem figures als núvols, o en un tros de gespa construíem una selva). Al cap i a la fi, una obra d’art ofereix la possibilitat d’un món estètic i converteix l’espectador en partícip de l’acte artístic: és una connexió mental i sensorial amb aquell món en què també es desenvolupa la nostra capacitat per interpretar (gairebé en un sentit musical) i pensar en allò que veiem des de l’emoció.

Un altre cineasta i escriptor, el canadenc Bruce Elder, escriu sobre la necessitat que «l’art es torni físic: que reconeguem que les obres d’art són màquines amb l’objectiu d’afectar els cossos d’aquells a qui van adreçades. (…) Hem de posar l’accent en el paper del cos a l’hora de fer i d’experimentar l’art. El cos aprèn en primer lloc a través de l’activitat, no dels conceptes».

Aquestes idees incideixen en què l’experiència de l’espectador passar per la ment, però també pel cos, i que la relació entre ambdues coses genera un coneixement més gran. Potser sigui una idea important per plantejar el lloc de l’espectador davant de l’objecte artístic, no com a consumidor sinó a partir d’allò que sent mitjançant una obertura i predisposició en l’acte d’observació o lectura. Més que distreure’ns, ens podem connectar, aprofundir i atresorar experiència. Llavors es produeix una trobada («el cinema és la predisposició per a una trobada», diu Jean-Luc Godard) que enriqueix la nostra capacitat d’empatia, comprensió o sensibilització respecte d’allò que ens rodeja o envers allò que no coneixem i és diferent: altres contextos culturals (geogràfics, socials, polítics, històrics), i altres realitats i mentalitats. Una pel·lícula, per exemple, sense necessitat de viatjar físicament, ens ofereix dades sensibles d’altres cultures o països, o d’altres èpoques. Podem considerar que això és una acció real, una experiència que ens regala una informació qualitativa sobre altres formes de veure i pensar?

D’altra banda, en aquest procés la nostra ment també aviva el potencial imaginatiu i creatiu que sovint deixem de costat en les nostres activitats. Pensem en la forma en què, sense adonar-nos, determinades pel·lícules o llibres ens fan recordar, és a dir, ens porten a contemplar l’obra des de la subjectivitat, a partir de la memòria que portem inscrita a la ment i al cos. Pensem, per exemple, en Estiu 1993 de Carla Simón. Es tracta d’una pel·lícula que ens explica una història en un sentit tan íntim que l’espectador diu: “he viscut una història” o “aquella relació és història”. Quan era una nena, els pares de la directora van morir a causa de la sida. Després de la mort de la mare, ella va a anar a passar un estiu amb els seus tiets, a un poble. D’aquell estiu, Carla Simó conserva unes quantes fotografies que, més de vint anys després, ha recreat i convertit en escenes de la seva pel·lícula (és extraordinari el potencial que pot tenir un àlbum familiar, la forma en què portem certes imatges al cap), Estiu 1993, a través de plànols plens de detalls particulars i precisos (un joc, una cançó), activen en l’espectador records profunds de la infància que possiblement feia molt temps que no li venien al cap. I així, a través del muntatge, s’aconsegueix que l’espectador projecti en la seva ment, inconscientment, les seves pel·lícules –o vides– interiors, la seva memòria, paral·lelament a la que transcorre a la pantalla. Des d’aquest instant, Estiu 1993 es fa popular, compartida, viscuda, malgrat que gran part dels espectadors no haurà viscut uns fets dramàtics similars als que s’expliquen. Tanmateix, la connexió és profunda, perquè ens retrobem amb aquelles veritats no verbalitzades que calen per dins, amb la certesa que la intel·ligència perceptiva del nen sap o entén coses que d’adult costa reconèixer. En aquest procés ens retrobem amb aquella arrel originària, aquell nen que vàrem ser i potser siguem, amb la seva sensibilitat i formes de veure i sentir. Una obra d’art ens fa intuir les moltes vides (també les imaginàries i potencials) que portem a dins, que són múltiples, i les connexions entre aquestes capes temporals que ens conformen: aquesta trobada ens emociona, sorprèn i fa feliços. Ens posa en el lloc de l’altre –l’empatia–: entendre millor aquella nena. Ens posa en els llocs més íntims i profunds de la nostra forma de ser: conèixer-nos millor. Ens reconforta i obre possibilitats de millora, canvi, transformació. Al cap i a la fi, tal com Elias Canetti va escriure, la funció del poeta no és altra que «la custòdia de les metamorfosis».