D’on venen les idees? Del cervell. De la memòria. Del remix que fa el nostre cervell amb elements de si mateix, de la nostra memòria. D’on venen les idees, doncs? De l’experiència. De la lectura. De com llegim la nostra pròpia experiència, que en gran part és lectura. Lectura de què? De textos literaris i informatius, de discursos audiovisuals, de publicitat, de xarxes socials, de converses i podcasts, d’absolutament tot allò que ens rodeja.
La cultura d’una persona és, sobretot, tot un sistema de categorització i ordenació d’allò que ha llegit perquè li sigui útil en allò que està vivint. Com més hàgim estudiat, és a dir, llegit amb atenció, més capacitat tindrem per integrar cada nou text, cada nova imatge, cada nou discurs text-visual, en una esquema més gran, en una sistema de processament crític, en una biblioteca o arxiu personal amb criteris que prioritzen, qüestionen o descarten. La cultura, per tant, no és tant saber com saber com s’ha de saber el que estem sabent.
I com més has llegit i vist, en qualsevol llenguatge, en qualsevol context, si has construït aquesta xarxa sòlida en què anar inserint tant coneixement líquid, més gran és la velocitat amb què ets capaç de processar les noves dades. I aquesta velocitat, que depèn directament del teu nivell cultural, és fonamental en una societat en què la informació flueix i es multiplica a un ritme vertiginós, de creixement exponencial. La cultura general ben digerida et proporciona criteris de veritat i de mentida. T’ensenya vies d’accés a informació de qualitat. Et recorda la importància de la solvència de les fonts. Incrementa la teva capacitat d’expressió oral i escrita. Et permet qüestionar tòpics, llocs comuns, fets alternatius, notícies falses, prejudicis, manipulacions. T’activa com a ciutadà. Et dóna eines de defensa i de judici com a subjecte polític. No només et fa més eficaç professionalment. També una mica més lliure. No molt, però aquesta franja pot marcar la diferència.
Posem com a exemple Frankenstein o el modern Prometeu, de Mary Shelley, un clàssic publicat ara fa 200 anys. Com és possible que una noia tímida de divuit anys fos capaç d’escriure una novel·la com aquesta? Sens dubte: perquè era brillant. Però també perquè era filla de Mary Wollstonecraft, escriptora i pionera del feminisme; i de Godwin, editor i il·lustrador. Perquè a la seva infància va poder sentir Coleridge recitar el seu Poema del vell mariner. Perquè en el moment d’engendrar Frankenstein era la dona del poeta Percy B. Shelley. Perquè ambdós van llegir junts Mary, la primera novel·la de la mare d’ella. Perquè van viatjar i es van nodrir no només de lectures, sinó també de trobades i paisatges. Perquè van viatjar i van generar, amb Lord Byron i altres escriptors, l’entorn creatiu ideal per a l’escriptura original, lluny del control de la pàtria, amb distància crítica, imprescindible per rebatre les idees rebudes, per interrogar fins i tot la idea de déu pare i de fill natural. Sens dubte i en definitiva: perquè era brillant i culta, i se sentia lliure.
Hem de treballar a diari per construir aquesta cultura que ens faci creatius i ens doni espais de llibertat.
