Quan parlem de transformació educativa hi ha qui posa el focus en l’evolució de les metodologies docents, amb més o menys tecnologia pel mig, i amb més o menys èmfasi en el paper del docent, l’empoderament de l’alumne o la tipologia de materials i recursos didàctics que s’utilitzen, per citar alguns detalls. Però el veritable repte per a la transformació educativa potser no depèn tant d’una mirada endògena cap als mètodes i recursos propis, sinó d’entendre el canvi de context i intentar adaptar-se a la transformació de la societat. Si apliquem una mirada històrica molt esquemàtica, potser massa, veiem que la revolució industrial va modificar les Universitats i les va escorar, potser massa també, cap a un paper capacitador per accedir al mercat del treball. D’una Universitat que era la porta d’accés al coneixement, cap a una altra Universitat que era la porta d’accés a l’ocupació. Això va condicionar no només els processos formatius o el disseny dels plans d’estudi, sinó sobretot els processos d’avaluació i acreditació.
L’acreditació es va convertir en el certificat d’idoneïtat per a una ocupació. En el cas de que es donés un concurs per a un lloc de treball amb massa aspirants, la primera selecció es situava entre els que disposaven d’un certificat d’acreditació i els que no. Un mal estudiant dominat per la desídia, que potser fins i tot hauria copiat en algun examen, passava la primera selecció si disposava del corresponent títol universitari signat pel Rei o el rector en nom seu. Per contra, un professional amb quinze anys d’experiència però sense el corresponent certificat universitari es quedava sense opcions d’accés. Cal posar algun filtre, deien. L’accés a l’acreditació només era possible a través circuit acadèmic -no es donen títols si no et matricules i vas a classe uns quants anys- i això va acabar per pervertir i omplir les aules de gent més àvida de títols que no pas de coneixements. I el que és pitjor, va orientar els processos a l’obtenció del títol.
És perfectament possible superar assignatures universitàries aprovant un examen o lliurant un exercici, sense haver participat, a la vegada, en cap procés educatiu ni haver acreditat comprensió o capacitat crítica. Això ja no passa en moltes assignatures, però encara succeeix en moltes assignatures. El sector públic segueix contractant amb el títol com a filtre d’accés, però el sector públic cada vegada contracta menys. I en un context en què molta gent disposa d’un títol, el sector privat valora cada vegada més l’experiència, l’actitud, les habilitats, les capacitats relacionals o els recursos propis per resoldre un repte o afrontar una situació. Però l’acreditació se segueix centrant en coneixements i no en habilitats o capacitats, amb la qual cosa l’acreditació segueix obsoleta. Tenir el títol de Química no garanteix ser un bon químic, ni té res a veure amb ser un bon professional o un bon ciutadà. I pot ser que els actuals sistemes d’avaluació tinguin problemes per avaluar aquests aspectes, per tant, difícilment els podran acreditar.
Necessitem models cada vegada més híbrids. Els reptes actuals superen els límits de qualsevol disciplina, i necessitem perfils capaços no només de col·laborar amb altres àrees de coneixement, sinó també d’entendre-les. I també han de poder col·laborar amb altres cultures, altres maneres de fer i altres maneres d’entendre el món, així que toca mestissatge en allò tècnic i en allò cultural. Traspassar les nostres fronteres europees i relacionar-nos amb la resta de continents. Traspassar les nostres fronteres cognitives i relacionar-nos amb la resta de disciplines. Un concepte ampli de mobilitat, i posats a acreditar, cal aprendre a avaluar-la per poder donar fe de que s’ha assolit.
Si aixequem el focus i prenem perspectiva més enllà de l’educació, una organització de qualsevol sector només es transforma si hi ha canvis efectius en la seva orientació i estratègia, en les seves operacions i activitats, i en la seva cultura i estructura organitzativa. No es pot abordar una transformació si no s’està realment disposat a incidir en els tres factors, el perquè, el com i el qui. I després de tot això sempre hi ha persones. Les persones només canvien per necessitat, rarament per capritx. Un esforç gran només s’aconsegueix si hi ha una necessitat realment greu: una amenaça de tancament, el risc de perdre la feina, l’aparició d’un competidor ferotge … Hi ha pocs casos d’indústries que s’hagin transformat quan tots els seus equips tenen garantit el sou i la continuïtat en el lloc de treball. Sense repte no hi ha esforç, i si acceptar el repte és voluntari l’esforç també ho serà. La situació del sector educatiu no és tan greu, la majoria dels seus membres no veuen amenaçada la seva situació personal, i l’aparició de nous jugadors amb capacitat certificadora està fortament protegida pel regulador. Tot apunta a un procés de transformació lent i suau, del qual parlarem durant molt de temps.
Genís Roca
Codirector del Postgrau en Transformació Digital de les Organitzacions
