De la responsabilitat d’ensenyar a la responsabilitat d’aprendre

Els termes innovació i transformació són moda i corren el risc de perdre força per l’ús excessiu que se’n fa. Exactament el mateix que passa amb els grans èxits musicals de l’estiu. Tot el món avui dia s’esforça per ser innovador, promet transformació, o encoratja els altres a fer les dues coses. Però si hi penses, es fa servir a l’excés per una raó. Són paraules que denoten canvi i evolució, pilars fonamentals en el desenvolupament de la humanitat.

Què vol dir, però, ser innovador o transformador en l’educació? Som molts els qui amb freqüència recorrem a grans pensadors, filòsofs o experts per cercar la resposta a aquesta pregunta i ens oblidem de preguntar-ho als protagonistes del futur, els nostres estudiants. Per escriure aquest article, vaig fer una enquesta entre els meus estudiants de màster i grau. Els vaig preguntar el significat d’innovació en l’educació. La resposta gairebé unànime va ser que innovació significa “millorar”. Els professors, les classes i el pla d’estudis han de ser flexibles, i s’han d’adaptar a les inquietuds i les necessitats del moment i de cada individu. S’ha d’incentivar la participació activa i el pensament crític. Cal despertar la seva curiositat i trobar maneres de mantenir-los interessats. I finalment, hem de procurar-los les eines que els faran productius en llurs respectives futures carreres. Perfecte. Ja sabem què hem de fer, ara només cal saber com ho fem. Com implementem la flexibilitat, com incentivem el pensament crític i l’acció, com els fem productius.

Són moltes les institucions, incloent-hi la BSM, que estan flexibilitzant llurs respectius plans d’estudi, fent més plàstiques i permeables les trajectòries educatives. És evident que encara cal recórrer molt camí, però sembla que anem en la direcció correcta.

D’altra banda, fomentar entre els estudiants una actitud activa en l’emissió de coneixement i no passiva a l’hora de rebre’l és, al meu entendre, el gran repte al qual ens enfrontem els estudiants i els docents. Tant uns com altres pequem de refugiar-nos en la comoditat. Per a un professor és més còmode i senzill preparar una classe tan estructurada i pautada com pugui, per evitar conflictes, confusions o desincentius. Aquest fet, anant malament, comporta llegir diapositives de PowerPoint, que els estudiants poden consultar en línia, i, anant bé, implica mostrar-los fórmules predeterminades que identifiquen, analitzen i resolen diverses situacions o problemes predissenyats. Per a un estudiant és més còmode i senzill, anant malament, no assistir a classe i, anant bé, escoltar passivament i prendre apunts. Per trencar aquesta dinàmica i transformar el model educatiu, el repte del professor rau en acceptar certa deriva “controlada” i lliurar una part de la responsabilitat de l’aprenentatge a l’estudiant, passar de ser professor-emissor a ser professor-facilitador. El repte de l’alumne és assumir aquesta responsabilitat i passar de ser l’estudiant-receptor a ser l’estudiant-emissor.

L’educació no es basa tant en l’acció d’ensenyar sinó en l’acció d’aprendre. Per això hem de traspassar la responsabilitat d’una part important de la càrrega docent a l’estudiant. Potser pot semblar que d’aquesta manera se simplifica el treball del professor i de les institucions, però no hi ha res més lluny de la realitat. És senzill si s’executa incorrectament, però fer-ho de manera útil, efectiva i rigorosa implica un gran esforç tant per part de l’alumne com per part del professor i de les institucions.

Des de la perspectiva del docent, hem d’acceptar l’estudiant com a interlocutor i emissor vàlid. La transició d’un model d’estudiant passiu a estudiant actiu requereix un vot de confiança que ha de fer primerament el docent. Fins avui no els hem donat aquesta responsabilitat i començar a fer-ho resulta complex. “Com poden portar una part de la càrrega lectiva si no es preparen, no estudien, no s’expliquen bé…?”. Aquests temors són legítims. Però si hem de transformar l’educació, hem de trencar els esquemes preconcebuts, sempre en un context d’efectivitat i de rigor. Els docents hem d’assumir el paper de líders que saben delegar sense perdre el control, alhora que asseguren la qualitat i el rigor que la societat demana i necessita.

Amb el simple (i a la vegada complex) fet de traspassar la responsabilitat als estudiants, els incitem a prendre decisions, a ésser proactius a l’hora de resoldre situacions amb els seus propis recursos i els apoderem perquè passin a l’acció.

Alhora hem d’incentivar el pensament crític. Per això cal donar-los les eines necessàries perquè raonin i qüestionin diverses alternatives davant una situació o àrea de coneixement. Aquest ventall d’enfocaments incrementa la complexitat per a la gestió del docent. El repte, per tant, s’incrementa. Hem de traspassar responsabilitat i incentivar la dispersió, i tot plegat, amb control i rigor acadèmic.

Aquest és el veritable repte del sistema educatiu. El repte no rau a incorporar noves tecnologies a les aules. Incorporar tecnologies que puguin facilitar aquesta transferència de responsabilitat és un repte menor. Hem d’establir les bases del model interrelacional, en què l’exigència, el rigor i l’acció es comparteixin i s’incentivin bidireccionalment: de l’estudiant al professor i del professor a l’estudiant.