Els professors són l’eix central dels models educatius

No conec cap bon centre educatiu que no tingui bons professors. Cada vegada tinc més clar que el que fa bo o dolent una universitat, un institut, una escola són els seus professors i mestres. Hi ha una relació directa entre el tipus de professors dels quals disposes i els resultats acadèmics, el prestigi social i la satisfacció del client del teu centre. Els professors són el centre dels sistemes educatius. Són allò que els fa bons o dolents. Per tant, no hi ha escoles o universitats bones o dolentes. Hi ha escoles o universitats amb professors bons o dolents. Un centre amb bons professors serà sempre un bon centre. Ignorar-ho, normalment, ens portarà a la mediocritat.

Quan vaig començar la meva col·laboració amb la universitat, ara ja fa 25 anys, recordo que em van explicar que aquesta tenia dues finalitats bàsiques: crear els professionals (i persones, no ho oblidem mai) que han de gestionar/governar el nostre futur i generar l’I+D+I que ens ha de permetre seguir avançant com a societat. Tot havia de confluir en aquest doble objectiu. Els sistemes docents, les instal·lacions, la ubicació, els models de gestió es configuraven doncs com a eines per facilitat aquest doble propòsit. Em va quedar molt clar, cap d’ells són finalitats en sí mateixos. Són facilitadors. No podem convertir-los en els eixos centrals dels models, i massa vegades ho són.

L’eix central d’un model educatiu són els professors i en bona mesura d’ells depèn que els centres vagin bé o malament. Hi ha d’altres factors que no podem ignorar, és evident. Però abstreure’s del més transcendent no ens fa cap bé. Per tant, si la clau és tenir bons professors ens hem de preguntar, què és un bon professor? i, què podem fer per tenir els millors professors? Comparteixo algunes de les reflexions que per mi són essencials per contestar aquestes preguntes:

Encara que sembli una obvietat un dels fets més importants per fer que això funcioni és no oblidant-t’ho mai. Tenir present sempre quin és l’eix central de qualsevol sistema educatiu. Les reformes dels sistemes educatius han deixat de banda massa sovint la docència i el professorat. S’han fonamentat en d’altres aspectes (model, recerca, titulacions…) que sense deixar de ser importants no configuren el centre del sistema.
Sent exigents amb els docents. L’afirmació que faig mai es formula des de la complaença, l’expresso des de l’exigència. S’han creat sistemes de qualitat que normalment són endogàmics i burocràtics. Cal generar les condicions perquè el professor innovi constantment i es formi sense pausa. En un món tan dinàmic com el nostre, fer les classes com fa cinc anys deu ser un error. Cal convèncer sobre la necessitat vital de la innovació a les aules.
Cal premiar aquells que constantment situen l’alumnat en la incomoditat pedagògica que genera aprenentatge i en la constant gestió de l’error com a estació prèvia cap a l’èxit. Les universitats premien la recerca, els sistemes pedagògics, les bones pràctiques… I està molt bé. Però, i els professors?
Orientant la docència cap a la diversitat i els sistemes orgànics. L’aprenentatge del passat estava basat en la uniformització (tots som iguals i tenim les mateixes capacitats) i la linealitat (quan arribem a un punt tots hem tingut les mateixes experiències i pel mateix ordre). Això a més fal·laç és empobridor. Tots tenim talents diferents i aquesta és la gran riquesa de la nostra societat. S’aprèn més de persones amb talents diferents als teus que de clons que et repeteixen la teva mirada de les coses. Necessitem interaccionar constantment amb persones diferents a nosaltres. Per què no hi ha més contacte entre estudiants de disciplines diferents? El món és divers i tendeix a ser orgànic i l’ensenyament ho ha de contemplar.
Es imprescindible supervisar el missatge que es dóna a les aules i que els valors que se’n desprenen siguin els que necessitem com a societat. Sembla que les aules siguin confessionaris de temps remots on res es podia fer públic. En algunes aules he sentit algunes animalades que mai seran qüestionades ni pels gestors ni pels rectors del sistema en ares de la llibertat de càtedra. Si us plau, que estem al SXXI!!
Atorgant als docents la condició de lideratge social de la què disposen. Si ens creiem que formen a aquells que han de governar el nostre futur, el seu rol en els mitjans, en la política, en el teixit social és massa escàs. Hem de posar el professor en un lloc més rellevant del sistema de transmissió massiu de valors.
Situant-los com a eix central de qualsevol sistema educatiu. No tan sols en la seva concepció (he vist comissions de reformes educatives sense cap professor en exercici) sinó en el seu manteniment i evolució. El sistema educatiu s’ha de basar en els professors igual que el futbol es basa en els futbolistes. Hi ha d’haver altres actors? És evident. Els professors sols no podrien fer bé la seva feina.
Es necessari allunyar els docents de la preocupació per la defensa dels seus drets laborals. Han d’estar garantits d’entrada. No pot ser que el sistema educatiu estigui tan sindicalitzat! Hem de generar les condicions necessàries perquè un mestre no passi tantes hores preocupat per si està complint o no el seu horari, per si té un plus en el salari o si aconseguirà no sé quin estadi o trienni. No ens creiem que un professor és una de les bases del nostre futur? Doncs tractem-lo com a tal.

Un professor no és un transmissor de continguts i prou. Això era abans. Un professor és un provocador, un orientador, un estimulador, un facilitador, un creatiu, un disruptiu, un mentor… o sigui, un motivador i formador del futur de les societats. Generem sistemes educatiu que ho permetin.