15 Transformació educativa

11.03.2019

Quo Vadis, Emili?

Javier Aparicio Maydeu

On vas, Emili? On anem els qui hem de saber on vas? Rousseau va reflexionar a Emili o de l’educació sobre la millor manera de formar el ciutadà. Abans ho havien fet Aristòtil a la seva Ètica a Nicòmac o l’infant Don Juan Manuel a El conde Lucanor i als seus exempla. Després ho han fet incomptables pensadors com, entre d’altres, Kant a la seva Pädagogik, Bertrand Russell a Écrits sur l’education, George Steiner al seu Éloge de la transmission, Zygmunt Bauman a Culture in a Liquid Modern World, Vargas Llosa al seu Elogio de la educación, Noam Chomsky a Chomsky on MisEducation o Martha Nussbaum a Sense ànim de lucre. Per què la democràcia necessita les humanitats (Not for Profit: Why Democracy Needs the Humanities).

L’educació del ciutadà és una obligació de l’Estat, que massa sovint l’esmenta però l’impedeix. I és alhora una necessitat del mateix ciutadà, que sovint no l’assumeix. Tots la prediquen, no tants la practiquen. Les lleis educatives, les estratègies pedagògiques i els mètodes d’ensenyament canvien amb una celeritat sens dubte molt superior a la que es necessita per assentar-s’hi. I al perill de banalitzar l’educació, s’hi afegeixen el perill de fer-la empitjorar i el de disfressar-la. Cal tenir en compte la confusió conceptual per acabar de fer-se una idea de fins a quin punt és empantanegat el terreny que es trepitja.

Segons la Real Academia de la Lengua, educar és “ajudar (a algú) a desenvolupar les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals” i “transmetre (a algú) coneixements, actituds, valors o formes de cultura”; formar és “instruir (algú) en tècniques i habilitats que s’usen en una professió”, i informar es “posar (algú) al corrent d’alguna cosa, donar-ne notícia (a algú)”. Educació, formació, informació, transmissió del coneixement, transferència de la cultura, estudi, i l’endimoniat terme competència, avui imprescindible malgrat  l’obvietat del fet que un individu pot ésser perfectament competent i alhora indiscutiblement ignorant. Hom podria especular sense parar sobre la qüestió que ens ocupa. Preferim anotar al vol algunes conviccions que són fruit de la nostra experiència a l’empresa privada i de la nostra condició de catedràtics d’universitat amb molts anys de docència a institucions diverses.

Amb molta freqüència, la millor transformació és no voler transformar-ho sempre tot. Cap canvi és positiu només pel fet de ser un canvi. Durant segles, la universitat imposava tendències de mercat, incentivava recerques, imposava objectius: ara va a remolc del mercat; és el mercat. No fem allò que intuïm que vol l’estudiant que fem, perquè, de fet, moltes vegades l’estudiant no sap realment què vol fer. Convidem-lo a confiar en el nostre pla de ruta en comptes de voler seguir el seu (el client no sempre té la raó), que potser és mudadís, o és improvisat, o és feble o, simplement i planerament, no és.

Si la universitat perd de vista el magisteri del professor sobre l’estudiant, perd la seva essència. Exigim solidesa i rendiment al docent per poder exigir rendiment i solidesa a l’estudiant. Però cal que exigim, no que concedim. Sense exigència acadèmica només hi ha un erm decorat amb argot pedagògic i enginyeria acadèmica. Autocrítica institucional i defensa de la cultura de l’esforç i de la responsabilitat. La cultura de la queixa i de la comoditat tan sols afebleix. La major part de les variables que determinen el lideratge no estan mai sota el control de la institució. Depenen de vocacions genèriques o d’emboscades vitals. I qualsevol lideratge, com qualsevol llauna de Coca-Cola, líder del mercat, té data de caducitat.

La universitat no ha de vendre lideratges que no pot assegurar sinó formació i actituds amb afany de perdurabilitat. En una era de la informació il·limitada, instantània i global, l’educació ha de formar més que informar, retre compte de la bona pràctica professional, ensenyar a justificar les decisions i a traçar estratègies, enaltir les virtuts d’allò inútil que beneficia, això és, cultivar una cultura transversal que millora al ciutadà i perfecciona al professional. Sembla probable que en aquests moments de la vida de l’ésser humà vulgui la utopia que la robòtica s’encarregui també de l’ensenyament. De la formació, en canvi, se n’hauran d’encarregar altres éssers humans imbuïts d’humanitats per ser així capaços de transmetre la idea que qualsevol tot modifica la part o, dit d’altra manera, que observar una imatge de Warhol o l’impacte d’una frase de Kafka o el so de Sting poden acabar alterant una decisió empresarial, accelerant un experiment, guanyant una negociació, resolent un conflicte.

Necessitem ciutadans formats perquè facin el millor ús possible de la seva condició de ciutadans informats. Un ensenyament que s’asseguri el protagonisme de la cultura millora les prestacions de la preparació professional, les fa més sòlides perquè les connecta amb altres disciplines, les fa més imaginatives, més transversals, més crítiques. Sense embuts, Nussbaum va escriure al The New York Times ja fa una dècada que “the future engineer or computer programmer can still learn skills of argument from Plato’s dialogues and gain a deeper grasp of the lives of others throught literatura and the artes”. Tota educació de veritable categoria hauria de prescindir de la quimera de les generacions i les fórmules màgiques basades en especulació i friendliness i hauria de tenir com a obligació fer que l’estudiant adquireixi la millor formació en l’àrea corresponent i la millor voluntat de relacionar-la amb les altres.

Javier Aparicio Maydeu

Javier Aparicio Maydeu

Delegat de Cultura de la Universitat Pompeu Fabra i Director del Màster en Edició

Deixa un comentari

Your email address will not be published. * Camps obligatoris


You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

* Camps obligatoris