De la Revolució de les Ombres a la Revolució dels Cossos… 20 anys després

El proper 19 de juny farà exactament 20 anys que es va signar la Declaració de Bolonya. Si hom fa una simple cerca per internet de les imatges que van acompanyar aquell instant, es trobarà que els documents visuals que en resulten disten ben poc dels que trobaria si, en comptes de buscar “Declaració de Bolonya”, cerqués “Declaració de la Renda”. La invisibilització d’aquest moment respon, segurament, a raons múltiples, però, en tot cas, resulta eloqüent. La Declaració de Bolonya i el seu Procés conseqüent es va concebre, durant molt de temps i dit de manera simple, com un full de ruta de les universitats europees que, a voltes, es podria traduir en un full de càlcul.

El bescanvi del coneixement per crèdits inaugurava una dinàmica de convergència dels centres d’educació superior que havia de permetre una major internacionalització i un més elevat intercanvi de l’estudiantat universitari. Al mateix temps, entre els objectius diversos de la proposta, destacava l’adaptació de la universitat als nous processos d’aprenentatge, a les demandes socials del moment i a la competitivitat laboral. Dues dècades després, inapel·lablement instal·lada a les universitats d’arreu d’Europa, se li poden criticar aspectes i assenyalar encerts, però, al nostre parer, la Declaració de Bolonya és ara mateix una mena de Revolució de les Ombres, sense que això tingui necessàriament una connotació negativa. Durant aquest temps, les universitats han maldat per projectar, a la llum de la gestió de la pròpia institució i del seu coneixement, la silueta de l’excel·lència, de la competència i de la genuïnitat. Algunes d’aquestes ombres han estat més esmunyedisses i difuses que d’altres, de notable pregnància; però, amb una mirada prospectiva, aquests contorns comencen a trair el que les universitats necessiten generar des de dins per als propers anys.

Com el telèfon mòbil, la Declaració de Bolonya s’ha vist superada pel funcionament del propi aparell, per les accions que a través d’ell s’executen i, sobretot, per l’ús social que ara se’n fa. El sistema reclama vigorosament l’evolució de la revolució que va encetar aquest procés, sense descartar determinades mesures correctives. I l’assumpció que l’estudiantat ja no és només al centre de l’aprenentatge, sinó que és aprenentatge en si mateix, per agosarat que soni, resulta un reflex del canvi social. Que la portada del desembre del Time Magazine de 2006 no estigués dedicada a una persona, ni tan sols una màquina, sinó al pronom “You” és simptomàtic. Podria semblar una boutade pròpia dels temps, però, en tot cas, seria una boutade gens menystenible. L’individu, creador i receptor del seu diàleg amb allò que l’envolta, ha guanyat terreny a les institucions, a les empreses i a les màquines. Aquest efecte de prominència individual estableix una línia de continuïtat amb el sistema educatiu.

L’estudiantat és, avui dia, un agent més actiu que mai. Necessita interactuar i realitzar per realitzar-se. Sol·licita reflexió, però requereix també acció. En aquest ús personalitzat del rebre i del crear, d’adquirir coneixement, però també de generar-lo, demana precisament sortir la linealitat i de la uniformitat del sistema. A la Revolució de les Ombres, li segueix la Revolució dels Cossos, capaços d’articular moviments i desplegar dinàmiques. Iniciatives com les que estan operant diverses universitats – com l’Stanford 2025 d’Stanford, el Tec21 del Tecnológico de Monterrey, el Manifest de la BSM o EDvolució de la UPF- advoquen per itineraris d’aprenentatge oberts, d’experiència personalitzada, on l’alumnat pugui fer recorreguts transversals i rizomàtics amb el pas del temps per garantir una educació contínua i un vincle perenne (potser indissociable) entre l’entorn d’aprenentatge i l’entorn professional. La Revolució dels Cossos hauria de permetre reconèixer les identitats, els valors i els talents múltiples de cada individu en universitats singulars, però també singularitzants. Serà debades tot la innovadora transformació que s’ha estat concertant tenaçment a l’ensenyament preuniversitari, si els centres d’educació superior tendim incomprensiblement a l’homogeneïtzació de les institucions i, de retruc, a la uniformització de l’estudiantat. De qui pobli les universitats en un futur s’espera, en el millor dels casos, que pugui construir el seu propi currículum, òbviament guiat pel professorat. I que pugui pensar el lloc que vol ocupar en el futur i ser capaç de generar moviment des d’aquest espai.

Si a l’alumnat se’l defineix creador i creatiu, també se l’imagina així, al professorat. En aquesta nova Revolució, de fet, ja fa molt de temps que els/les docents ja no només imparteixen classes, sinó que catalitzen i orquestren dinàmiques additives (a voltes també addictives): gestió el coneixement, detecció i desenvolupament del talent, innovació, desenvolupament, creació de projectes, xarxes internacionals, transferència social, etc. Sens dubte, se li requereixen unes competències que li demanen convertir-se en un predistigitador del saber i d’allò que li és perifèric. Perquè al voltant de les universitats apareixen, en aquests models educatius revolucionaris, altres comunitats de coneixement que interactuen i complementen el que succeeix a les aules. Institucions públiques, empreses, ONG, alumni… La col·laboració entre els agents que formen part de la quàdruple hèlix és, avui dia, una realitat indefugible al nou paradigma del coneixement. Aquest fet ha de relaxar, per força, els espais i d’aprenentatge, els quals han d’estar adaptats a la flexibilitat i la versatilitat que sol·liciten tant aquestes comunitats adjacents com les noves metodologies d’aprenentatge.

En última instància, no hi ha revolució sense escriure sobre els murs. En aquest cas, damunt de les parets de les institucions i agències que mesuren el rigor i la qualitat de l’ensenyament, hi hauria d’haver el llibre d’estil d’aquests nous models educatius. És evident que el tamany d’un país es mesura, entre altres elements, pel prestigi dels seus centres de coneixement. Per això és necessari que les agències de qualitat no ofeguin el moviment que estan fent moltes universitats i el seus individus, que no aturin la Revolució dels Cossos i que es hackegin també des de dins, o estarem condemnats a la grisor i la neutralització d’un sistema que està molt lluny de les necessitats de la societat.