Cada dia sentim i llegim sobre els canvis vertiginosos que les organitzacions estan vivint arran de l’anomenada Quarta Revolució Industrial. La tecnologia es va fent seus ràpidament espais que abans estaven inexplorats o que tradicionalment havien estat controlats directament o indirectament amb la intervenció humana. Actualment és factible tenir un cotxe que s’autodiagnostiqui i, fins i tot, es repari sense la necessitat de portar-lo a un taller. També pot ser capaç de conduir-se amb autonomia pròpia, cosa que deixa fora de joc dos oficis tant tradicionals com ancestrals: els mecànics i els xofers.
Els profetes del desastre auguren que la robòtica, l’omnipresència d’internet i la utilització dels dispositius mòbils destruiran els lloc de treball actuals i milers i milers de persones es quedaran al carrer. Aquest va ser el mateix argument que es va fer servir durant l’època de la Revolució Industrial i fins i tot a finals del segle XX amb l’aparició de la tecnologia, quan moltes persones van pensar que es quedarien sense feina i els substituirien les màquines i els ordinadors.
No només no va ser així, sinó que el que realment va passar és que van sorgir noves necessitats, es van crear nous llocs de treball i, per descomptat, van sorgir noves ofertes de formació per satisfer la demanda requerida. Simplement, la gent es va reinventar, es va formar i es va incorporar a la nova realitat.
La transformació de la formació per adaptar-se a l’evolució de l’entorn, és i sempre serà la clau per facilitar les transicions que porten els canvis socials i culturals. Els que tenim a les mans la tasca d’assegurar la preparació de les persones i alinear-les amb les necessitats canviants i globals també tenim la responsabilitat de planificar la formació visualitzant-la sempre, almenys, a deu anys vista.
Diverses fonts sostenen que més del 65 per cent dels estudiants que estan a la Universitat actualment treballaran de feines que encara no existeixen, totes relacionades amb la tecnologia i les ciències. Però l’altra cara de la moneda ens indica que un alt percentatge dels alumnes actuals de primària estudiaran carreres per a llocs de treball que, en menys de 20 anys, no existiran. Això és preocupant, sobretot si observem l’esbalaïdora lentitud amb què reacciona l’oferta educativa.
El raonament anterior ens motiva a proposar que l’oferta i la metodologia formativa es transformin i incorporin el desenvolupament d’habilitats més que l’aprenentatge conceptual. La solució de problemes complexos, el pensament crític i la creativitat són les competències que s’estaran valorant a les feines que s’oferiran l’any 2022, segons estudis del Fòrum Econòmic Mundial.
Alguns països ja tenen avançats models educatius pensats per a aquesta realitat. El diari El País ens va mostrar fa uns quants dies el cas de la província canadenca d’Ontario, on el 94% dels alumnes estan matriculats en centres públics. Quan fan 14 anys, els estudiants tenen l’opció de triar les assignatures que més els interessen i crear el seu propi itinerari educatiu. A més, poden escollir entre tres nivells de dificultat per a cadascuna d’aquestes matèries: acadèmic, per accedir a la universitat; applied level, per optar a l’equivalent a un cicle formatiu, o locally developed, per als que es volen incorporar ràpidament al mercat laboral. D’altra banda, en aquesta província es contracta els professors en funció de les necessitats del centre educatiu. No hi ha oposicions i els mateixos directors dels centres són els que determinen quants docents necessiten cada curs i per a quines assignatures. Tot va en funció de la demanda que generen els itineraris dels estudiants. El rendiment dels professors es controla cada cinc anys i s’assegura que continua responent a la demanda.
El director d’un d’aquests instituts comparteix una pràctica d’aquest model: “Posem el focus en el pensament crític, ja que la informació és a internet. Mesurem els hàbits de treball, l’autocontrol, la responsabilitat, l’organització, la col·laboració i la iniciativa pròpia. Són els indicadors de l’èxit a la vida adulta de l’alumne”.
Un altre aspecte fonamental que ha d’estar present en el nou model de formació és la internacionalització o globalització. Vistes en conjunt, però amb enfocaments diferents, es tracta de dissenyar continguts i preparar metodologies docents pensades per a públics no només provinents físicament de països i regions diferents sinó ubicats físicament en països i regions diferents. La globalització de la formació amb el suport de la tecnologia actualment permet comptar amb recursos didàctics de primer nivell, així com arribar a qualsevol lloc del món de manera immediata. Aquest estil de formació, que els organismes educatius veien tan complex fa alguns anys, és el vestit a mida de les generacions actuals i futures, naturals tecnològics i socialment globals. Hi ha diversos aspectes que cal resoldre, entre els quals hi ha la llengua vehicular. Però per bé que l’anglès ha estat l’idioma que s’ha convertit en l’estàndard, també és cert que encara hi ha milions de persones que no dominen aquest idioma. Probablement la tecnologia també resoldrà aquesta dificultat. Ja hi ha traductors de veu en temps real que tindran una aplicació immediata en el sector educatiu.
Semblaria, doncs, que aquest és el camí per a la formació: canviar el conceptual per l’analític, el passiu per l’actiu, l’individual pel col·laboratiu i el local pel global. La tasca consisteix, llavors, a revisar i adaptar contínuament els continguts i les metodologies i a preparar un cos de professors amb rols d’assessors més que no pas de docents, que ensenyin als estudiants a aprendre i els guiïn amb metodologies que els permetin aprofitar al màxim.
A la UPF Barcelona School of Management, hem acceptat el repte i hem desenvolupat un model educatiu que té en compte els aspectes esmentats per preparar professionals que aportin solucions transformadores a la societat. Professionals més polivalents i multidisciplinaris, amb capacitat de ser resolutius, pensament crític, creativitat i una visió més transversal. El nostre model defensa l’aprenentatge basat en problemes (ABP) i el learning by doing (‘aprendre fent’) com a mètode que permet que l’alumne acabi el programa no només amb més aptituds i coneixements sinó amb l’experiència d’haver gestionat i dut a terme un projecte real de cap a cap. Cada alumne decideix el seu projecte individual i aquest és l’eix vertebrador del seu procés d’aprenentatge i el que l’ajudarà a desenvolupar aptituds d’anàlisi, diagnòstic i competències necessàries per dur a terme qualsevol projecte en l’àmbit personal i professional.
