La globalització, un repte inevitable

Que avui en dia vivim en un món globalitzat no se li escapa a ningú que visqui en societat. És cert que potser encara hi haurà aquelles tribus de l’Amazonia que viuen completament alienes al que passa al món, o esquimals que van fent la seva vida allà a Groenlandia i fins i tot tribus africanes remotes que no coneixen internet, les xarxes socials o les multinacionals. Però fins i tots ells estan començant a saber que viuen en un món globalitzat, sobretot quan els forasters venen a tallar els arbres dels boscos tropicals que treure’n fusta o fer noves plantacions, quan veuen com es fonen els gels del pols, desapareixen els ossos polars i els parlen de l’escalfament global o quan pateixen sequeres que duren any rere any pel canvi climàtic que provoca l’esbojarrada globalització. No en dubtem, la globalització en afecta a tots i hem d’afrontar-la i adaptar-nos-hi el més ràpidament possible o passarem a ser vells dinosaures en perill d’extinció.

El principal problema a afrontar, a nivell individual, a nivell social, a nivell de país, a nivell col·lectiu és que vivim en un món globalitzat però nosaltres, pobres ciutadans, seguim pensant a escala local.

Compte, amb això no vull dir que les solucions no hagin de ser locals, de fet probablement ho han de ser. Parlo d’aixecar el cap i mirar més enllà del nostre entorn proper a l’hora de plantejar que podem fer localment per afrontar aquest repte global.

El meva activitat professional n’és un bon exemple, com també ho son moltes altres. Jo em dedico a la fiscalitat i, com deia, n’és una bona mostra. Els impostos s’apliquen segons estableixen els països i en certs casos, les regions és a dir són eines locals. Aquests impostos recauen sobre empreses que han entès perfectament què vol dir la globalització i, per tant, cerquen formes d’organitzar-se en països o territoris on puguin pagar els menors impostos possibles Les empreses cerquen el lucre i pagar els menys impostos possibles és una manera d’augmentar beneficis.

És cert que la Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmica, la OCDE, va engegar ja fa uns anys l’ambiciós projecte BEPS, el ‘Base Erosion and Profit Shifting’ que ve a ser una presa de consciència de la deslocalització de beneficis empresarials i que busca consensuar amb els països membres, unes mesures coordinades i ara si, globalitzades, per fer que les grans multinacionals tributin allà on realment generen els seus beneficis.

Cal reconèixer que arribar a un consens entre països és una tasca difícil. Els països actuen defensant interessos locals i particulars, mentre que en un món globalitzat, els grans grups empresarials ja no són ni tant sols multinacionals (que estan a molts països) sinó que avui en dia són de caire transnacional (han superat el concepte de país), sobretot perquè han superat l’encarcerament mental del concepte de frontera i de país, i per això pensar en fiscalitat i tributació a escala local és, en la meva opinió, erroni i més que això, és antiquat i desfasat.

Les eines de que disposem són la clau per poder encarar amb garanties la globalització i per fer-ho no podem sortir al món amb pals i pedres com si estiguéssim en ple paleolític quan al nostre entorn el que es porta son les espases làser (i ja em perdonaran la comparació).

Pel que fa a l’educació, crec que la sensibilitat al canvi i a entomar els reptes de la globalització s’han abordat de forma més valenta. Crec que el sector educatiu ha començat a reaccionar i s’està reinventant en aquest mon globalitzat. Compte, no em refereixo a l’Erasmus que és un punt i a part i té altres resultats que són més -diguem-ho finament- carnals i lúdics. Em refereixo al disseny de nous plans d’estudi que incorporen la idea de globalització i de les noves tecnologies a tots els nivells. Els idiomes (en plural) comencen a plantejar-se com a obligatoris per necessitat, tot i les moratòries, la informàtica avançada, els llenguatges de programació, la capacitat d’autoaprenentatge o el treball en xarxa amb altres universitats hauria de formar part indispensable i necessària del cicle formatiu, i de fet ja haurien d’introduir-se a nivells d’educació pre-escolar.

Molts dels actuals estudis hauran d’adaptar-se tant a la globalització com a les noves tecnologies. No es podrà entendre a un advocat sense coneixements d’informàtica avançada, o a un enginyer o metge sense un excel·lent coneixement d’almenys dos idiomes (sense incloure el català i el castellà). Han d’aparèixer noves assignatures, noves formes d’ensenyar i noves formes d’aprendre.

De fet, he d’admetre que en la meva vessant com a docent estic aprenent molt de la nova forma de treballar dels meus alumnes. Reconec que es fa estrany parlar a una aula on no es veuen cares sinó parts posteriors de les pantalles dels portàtils, amb les pometes blanques i enganxines amb que personalitzen els ordinadors. Mentre expliques, ells escriuen, contrasten online el que dius, comparteixen documents (i òbviament alguns d’ells estan a les xarxes o fins i tot estan veient alguna sèrie online). Són els nous temps, la informació flueix lliure i descontrolada i l’educació ha de començar a crear persones amb criteri i capacitat crítica per saber interpretar i entendre aquesta informació global. Mentre tu els expliques, ells poden estar contrastant el que dius amb una conferència d’un premi Nobel al MIT de Boston. Això és globalització.

La globalització ja està entre nosaltres i ja fa temps que ens afecta. El principal repte és prendre’n consciència a nivell individual (el més difícil) i també col·lectiu i començar a pensar com l’afrontem en tots els àmbits de la nostra vida i la nostra societat. No puc deixar de pensar que d’aquí uns anys, els nostres fills o els nostres nets pensaran en nosaltres, amb somriure condescendent, i es preguntaran com ens ho fèiem nosaltres a la nostra època i igual que jo ho he fet alguna vegada dels meus avis. En fi, evolució i globalització, donats de la mà.